CARLOS FABRA SE'N VA A LA PRESÓ

Carlos Fabra, el Tort, ens diu adéu.

Se’n va. Se’n va se’n va (en cant coral a capella) se’n va a la trena un altre gàngster de referència. Com el whisky Dick. Com la Coca Cola. Com la cervesa San Miguel. Com el paper per desenfangar-se el cul El Elefante. Carlos Fabra. El Tort. L’expresident de la Diputació de CS. Un lladre que ha gestat la història més negra de Castelló. La de major descrèdit de la llarga i honrada història castellonenca. Un cacic com els antics esclavistes. Un corrupte sense escrúpols ni ànima ni cor, com tots els corruptes. Un personatge malvat que ha acabat els seus dies polítics com es mereixia: desacreditat, abandonat pels mateixos incondicionals que ara s’amaguen i li fugen, amb un deute fiscal enorme a les espatlles i en la presó.

Ripollés li mostra els seu agraïment a l'amo.

No el posaran en cap presó del País perquè tenen por que el mate alguna víctima potencial seua. El posaran en una on passarà per ser un personatge no massa conegut. Serà pels interns un polític més de La Casta que acaba en la misèria moral i en la indignitat absoluta. Sabran d’ell per l’aeroport de Castelló, que és famós per no ser res més que un forat, que ens costa molts diners als contribuents. Una obra faraònica per a major glòria d’un polític depravat. Un aeroport per on passejar els seus afins. Pistes de vol per jugar els seus néts. Amb escultures megalòmanes i absurdes de l’expresident, parides per Ripollés, un grillat postmodernista venut al poder dels diners. Un equip de neteja per netejar el que no cal, un equip de falcons per espantar les aus i evitar accidents de les naus que mai no han aterrat i un director per dirigir no-res que calga dirigir. Diners mal guanyats i ben malbaratats.

Carlos Fabra. El Capo per excel·lència. El Alfonso Capone de Castelló. El Carlo Gambino de la província. El Frank Costello de la política valenciana. El cràpula. El pervers. El repugnant. Ell, que en tot ha estat i ha sigut, ara ja no és més que un home vençut i abandonat pel seu partit de l’ànima, el PP, mentre tot ha anat bé, pels seus amics que no eren, pels seus afavorits que ja li han perdut la por i el respecte, ell, Carlos Fabra, el de la loteria que sempre toca i el de l’aeroport sense avions, haurà de complir amb la justícia humana durant quatre anys. I de la divina, ja s’encarregarà el déu del cel en què ell creu i dictaminarà que fer amb ell, segurament, res bo.