L'EUROPA ULTRACONSERVADORA

Ha quedat ben pales que la societat europea – la majoria (42,03% millor resultat) d’una minoria (45,81% de votants) – va escorant-se més cap a la dreta cada dia que passa, i això propicia que les institucions europees, que són les promotores de la majoria de les lleis que s’apliquen als països membres, marquen el pas cap a una dreta més ultraconservadora. No cal dir que amb este panorama el futur pinta molt negre, perquè esta gent que governa des de sellons ben estovats és la que a priori ha de treure del pou a qui no té ni cadira per seure’s a una taula buida, tenint en compte que ells també són els promotors d’este liberalisme salvatge que ha fet possible la ruïna d’una societat convençuda de ser rica quan en realitat caminava, a dures penes, amb peus de fang, i tot açò en un temps de record: és difícil desfer la vida de tantíssima gent en menys temps. Naturalment, a casa nostra la cosa és encara pitjor, perquè si es considera que els guanyadors tenen gent encausada judicialment per corrupció, com és el cas de Fabra, que ja porta sis o set jutges en la seua causa; o el de Camps, que no és capaç d’aportar cap dada fidedigna que l’exonere de la culpabilitat que se l’imputa; que són personatges que han col·locat el nostre País en la tercera posició d’endeutament, darrere de Madrid i Catalunya; que han hipotecat la possibilitat d’inversions futures; que continuen gastant-se els diners públics amb un forat en la mà de dimensions considerables, què podem fer la gent del carrer per canviar el rumb d’esta història de despropòsits? Evidentment, el vot ja no és prou, perquè el major drama d’esta crònica terrible és que la classe treballadora també mira cap a la dreta tractant de trobar solucions que tampoc no encontra en l’anomenada esquerra. És una caiguda lliure, i sembla que voluntària, molt difícil d’aturar. La solució passa perquè aquells que tenen tot el pastis no vulguen menjar-se’l tot ells a soles; perquè aquells que tenen el poder polític dignifiquen la política i es convertisquen en espill exemplar en què mirar-se els ciutadans, i no en administradors infames que neguen a la ciutadania tot allò que ells s’atorguen, com les pujades de sous desorbitades davant les nímies observades en diferents convenis laborals; perquè els ciutadans prenguem consciència que la situació només és molt greu per a nosaltres, i que nosaltres, tots aquells que sols tenim un sou, o una pensió, que no tenim capacitat per fabricar productes químics, que ningú no ens regala roba ni sabates, i que hem de lluitar per tenir una vida digna en comparació al desgavell dels polítics corruptes, units en una concepció nova de la democràcia i de la justícia social podríem capgirar esta situació. Cal treballar de valent, participar més decididament a cadascú dels reclams electorals que ens plantegen i mirar com viuen els reis, els milionaris rendistes, els empresaris prodigiosos i els polítics corruptes, per creure’s de veritat que és precís bolcar esta situació per acabar amb tanta diferència i amb tanta injustícia.