LA INCREÏBLE VORACITAT DE LES ENTITATS FINANCERES

Les entitats financeres ens enganyen. Així de clar. Abusen amb premeditació i traïdoria, perquè són ben pocs els clients que, just en el moment de signar una hipoteca o qualsevol altre contracte que els lligarà a l'entitat finacera, saben interpretar de "pe a pa" les clàusules abusives i extraordinàriament inintel·ligibles que hi figuren: són tan confuses i presenten fòrmules tan esquizofrèniques que, fins i tot, hi ha molts professionals que no saben donar-te cap explicació fidedigna:  facen la prova. I entre la falta d'argumentació creïble de l'empleat bancari de torn que no sap explicar el pastís planerament al client, les mitges tintes, les camàndules i les il·lusions primerenques del client per adquirir allò que haurà de ser el principi d'un camí cap al paradís, el consumidor signarà a ulls clucs un contracte que no entén, consumant una operació que en moltíssims casos acabarà feroçment amb l'economia familiar i la sumirà en un decaïment irrecuperable. Finalment, perdrà la casa motiu de la hipoteca, les relacions familiars es deterioraran fins a límits insospitats i, moltes famílies, acabaran anant a menjar a cases de misericòrdia i/o menjadors socials, comprant roba - si poden - en tendes de segona mà i anant d'Herodes a Pilats a la recerca d'un familiar o d'un amic de veritat que els hi deixe un raconet per a no dormir a ras, caminaran sense aturar-se escorcollant el mercat en l'afany desesperat de trobar qualsevol feina que els hi done el suficient per malviure i suspiraran per un sou qualsevol, encara que miserable.

Esta descripció, que sembla tan tètrica i horripilant, és la situació que han de viure moltíssimes famílies a diari dins de l'estat espanyol, almenys, així ho diuen les dades oficials: des què va irrompre la crisi en 2007 s'han produït a Espanya 140.000 procedimetns judicials que, generalment, han culminat amb l'embargament de l'immoble. I segons les previsions del Consell General del Poder Judicial, el 2010 acabarà amb més de 180.000 execucions. En contrapunt, abans de començar la crisi, en 2006, els procediments judicials anuals d'embargament foren 17.635. Este capteniment de treure una família de la seua casa ("lanzamiento" diuen en termes judicials) deixa a la gent al carrer, amb ingressos paupèrrims, molts en ingressos inferiors a 580 € mensuals, que és la barrera que identifica la pobresa, i en el pitjor dels casos, sense cap ingrés, amb una exclusió social insofrible i un sentiment de culpa i vergonya personal sense límit. Però la cosa no acaba ací, perquè quan la banca, de la mà del jutge, ja ha consumat l'embargament (angoixa que pot tardar en executar-se al voltant de 18 mesos) i els amos-prestataris-morosos han abandonat la casa, el banc la treu a pública subhasta, però com que generalment té pressa per desfer-se de l'immoble - els bancs i les caixes tenen més de 100.000 cases en stock per vendre, rebaixades en més d'un 30% - fa una taxació inferior al preu del mercat per allò d'oferir gangues als compradors. En cas de vendre la casa, el valor recuperat és dedicat per l'entitat financera a disminuir la hipoteca en morositat, però el capital pendent fins a completar el total de la hipoteca, més els interessos per demora en el pagament i les costes judicials queden pendents a càrrec del client, que ha estat desallotjat de la seua casa i que li resta per pagar - encara! - una part de la hipoteca que anirà, indefectiblement, acumulant interessos per demora i altres despeses inimaginables. És a dir, al client el deixen sense l'ou i sense la mona.

I mentrestant, els Isidros Fainé (president de la confederació espanyola de caixes d'estalvi), els Amados Franco (president d'Ibercaja), els Emilios Botin (president del Santander), els Rodrigos Rato (president de Caixa Madrid), els José Luis Olivas (president de Bancaixa), les Anas Patricia Botin (presidenta del Banesto), els Angels Carlos Ron (president del Popular) i un llarg etcètera que faria impossible qualsevol relació nominal, dormen en bons llits, a bones cases, amb les butxaques ben plenes i les pensions assegurades.

I és que en paraules de Woody Allen, "la banca et deixa el paraigua quan no plou" i això ho ha de saber la gent per evitar el parany maliciós de la banca insaciable.