DE COM DES DE LA SUPÈRBIA NO S’HI POT BASTIR RES BO

  “La supèrbia és la ceguesa de l’error propi que impedís veure l’aprenentatge alien” (Quevedo)

A diari trobem multitud d’exemples de com des de la supèrbia no s’hi pot bastir res que socialment resulte aprofitable. Tampoc personalment, perquè el preu a pagar per culpa de supèrbia no és altre que la soledat de l’individu i l’autoexclusió social.

Sense entrar en teories filosòfiques que no sabria abastar, i per tal de reduir l’àmbit a un cercle molt més reduït i comprensible que aquell que estudia els conceptes fonamentals dels grans pensaments filosòfics, el futbol, eixa passió que viu dia a dia la nostra societat, ens deixa exemples magnífics de com la supèrbia torna ineficaços i odiosos els homes. I dos d’eixos exemples, que mai no han de servir perquè s’hi mire la gent jove, l’escenifiquen Cristiano i Mouriño. Dos personatges que entre els seus aconseguiments personals més importants, des de la seua arribada a la lliga espanyola, està el fet d'haver-se creat un ànim generalitzat de repulsió escenificat en cada un dels estadis que visiten i un sentiment nociu cap al club al que haurien de servir amb intel·ligència, zel i eficàcia. I vet ací com el comportament vanitós d’aquests personatges horrífics ha propiciat un rendiment molt inferior al que d’ells s’esperava: l’un i l’altre, catalogats com els números 1 en la seua professió, van camí d’un fracàs estrepitós que els haurà de fer reflexionar, si és que de veritat volen corregir la deriva en què s’hi troben. Naturalment, l’antítesi d’eixe “ego” exacerbat la tenen, més o menys equidistants en quilometratge, en dos equips configurats amb diferents conceptes, però tots dos fonamentats en una humilitat que propicia la salut interna dels jugadors, la pau social del club, la vinculació dels socis, l’equilibri de la premsa i el respecte de la gent que ompli els  estadis que visiten: Barcelona i Villarreal.

Jo desconec si l’altivesa o l’arrogància o la vanitat o l’orgull o la presumpció o l’elació, o alguns altres que em deixe, són vocables sinònims o tenen matisos que els fan diferents, però crec que un compendi de tots ells reflectís la imatge que la gent, en general, tenim del binomi Cristiano-Mouriño, i de què com no s’han de fer les coses. A la llarga, això de culpar altres i no reconèixer els propis errors no és més que un desig desordenat de sobreeixir sobre la resta dels mortals, manifestant un amor maníac, extravagant, guillat i sense mida ni raó per les excel·lències personals. I això no és altre que l’expressió diàfana i cristal·lina de la supèrbia, que des del principi dels temps ha estat, i és, molt mala companyia de viatge.

En paraules atribuïdes al rei Salomó, “on hi ha supèrbia hi ha ignorància, però on hi ha humilitat hi ha saviesa”. I a aquesta parella de divos estan ben mancats d'humilitat i el sobra tanta supèrbia que podrien omplir de sobres tots els estadis de la lliga.