Està clar que no n’erem 5.000, com diu el diari Las Provincias a la seua edició d’avui, ni tampoc 236 com diu Rita Barberà, però clar, què podem esperar d’aquesta gent a què tant li agrada manipular la realitat? Poca cosa més que el que fan, encara que, dissortadament per a molts valencians, venen ocupant el poder any rere any i legislatura rere legislatura. No obstant això, la norma és la norma i les urnes els habiliten a mantenir-s'hi mentre el poble no opine altra cosa i vote altres opcions. Poca cosa més a dir al respecte, poca cosa més a dir, especialment ara, en aquest escrit que vull dedicar-lo a una manifestació modèlica en tots els aspectes.
La manifestació del dissabte, 18 de juny, a València, en defensa de les línies en valencià i del propi valencià, va ser un exemple de com s’han de fer les coses: una assistència al voltant de cinquanta mil persones que van recórrer els carrers de València sense provocar ni un sol incident; una manifestació que no va interrompre el trànsit llevat de les zones exactament marcades per les autoritats; un ambient reivindicatiu i lúdic on no van tenir lloc els insults ni la violència; una gent de totes les edats vinguda d’arreu de les comarques per demanar allò que els pertany; i una ocupació modèlica dels espais públics sense produir brutícia innecessària ni danys al mobiliari urbà. En síntesi, com que hi havia tants docents entre els manifestants, crec que ells qualificarien la manifestació – si d’un examen es tractara – amb una Matrícula d’Honor molt merescuda.
La nota anecdòtica la va propiciar una furgoneta blanca, amb simbologia ceneteista, que es va col·locar dintre de la manifestació, abans de deixar la plaçadesantagustí, portant grans altaveus i fent sonar música d’aquella revolucionaria que es difonia al front durant la guerra civil espanyola. A las barricadas, demanaven els altaveus en espanyol, fins que algú del sindicat CNT, que també estava a la manifestació portant banderoles amb els símbols propis, però sense cap al·lusió a la llengua, segurament el va fer callar i tornar-se’n a casa, perquè feia la impressió que, de sobte, hi havíem retrocedit en la història, i allò no procedia.
No sé si algun dia haurem de tornar a entonar aquells cants contra la supèrbia dels polítics de La Casta, contra el malbaratament que fan dels diners públics, contra els privilegis dels banquers i de la resta dels milionaris que no són banquers, contra l’església entestada en conservar privilegis i formes de vida pròpies d’altres segles, contra la sordesa obstinada al clam del poble, contra la dèria política d'anihilar llengües i cultures que han estat dels nostres ancestres, que són nostres ara i les volem demà per als nostres fills, i per tantes i tantes coses que podrien propiciar un esclat mundial que sembla haver començat irremeiablement. Tant de bo!
La manifestació en defensa del valencià fou un èxit i un exemple de civisme, solidaritat, concòrdia i de saber-ne fer ben bé les coses. I no n’erem ni 5.000 ni 236, n’erem més. Segurament Las Provincias i Rita parlaven d’aquells que hi havien d’haver estat i no estaven, però fins i tot, eixos, també en són molts més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada