L'ESTAFA DE L'EURO

Enguany que es commemora el desè aniversari de la creació de l’euro com a moneda única europea, no cal ser un economista expert per adonar-se que l’euro ha resultat ser una estafa en tota la regla, amb un percentatge enorme de premeditació, de nocturnitat i de traïdoria sense parangó en la història moderna. La conseqüència immediata ha estat, entre altres, l’encariment abusiu dels preus al consum (més d’un 40%), la sobrepuja del preu de la vivenda, la disminució dels estalvis i la imparable pèrdua de capacitat adquisitiva dels treballadors en general, la caiguda dels salaris i la descapitalització absoluta de la part de societat més deprimida, l’aparició d’una banda amplíssima de pobresa extrema i  un augment inadmissible d’atur, de gent sense cap possibilitat de reflotar socialment, de famílies desallotjades de les seues cases per no poder pagar les hipoteques, i un llarg etcètera, que només el justifica el despietat creixement de la fortuna d’unes poques famílies supermilionàries, que són les que remenen les cireres econòmiques al seu albir i en benefici propi. Resultat, els rics són molt més rics i els pobres cada dia més pobres, que no és altra que l’aplicació al peu de la lletra de la doctrina del capitalisme salvatge ordit durant els governs de la britànica Margaret Thatcher i el seu amic George Bush, i la continuació de la jugada a mans dels posteriors governs, fins i tot a Espanya.  Aquesta política només ha afavorit els gran empresaris, banquers, constructors i polítics, que han guanyat més diners que mai i han incrementat la seua caixa com mai no van creure que fóra possible.

Però el resultat final és ben visible: rescats financers de la banca i les caixes per amagar totes les barbaritats que han comés sense cap control de les institucions encarregades i el beneplàcit dels governs de torn. Entitats que una vegada estabilitzades amb diners de tots, han tancat l’aixeta i en conseqüència el crèdit ha quedat absolutament esborrat del mapa i les mitjanes i petites empreses, i la gent en general, descapitalitzades. I com a solució al greu problema que s’hi ha suscitat arreu del món, els governs, seguint línies de l’oligarquia mundial, els gran capitalistes que actuen com a vertaders tirans econòmics, no fan altra que contractar gent que ha estat al cap davant dels centre de decisió, causant aquesta crisi amb la seua ineficàcia i els seus tripijocs, i amb ells instal·lats al poder estrangulen encara més la societat per dur-nos a un punt d’impossible retorn, i veure’ns obligats a entrar al “corralet” en què ells ens volen veure per sempre més. Ara tota la riquesa està a les seues mans, que són les destinatàries  finals d’aquesta tràgica roda circulatòria de la riquesa mal repartida.

L’euro ha estat, és, una estafa. Una ensarronada propiciada pel silenci còmplice dels mitjans de comunicació que, durant aquest deu anys, no han tingut pebrots per denunciar tot allò que ells, millor que ningú, sabien, i s’han autocensurat molt hàbilment, desviant les informacions a les duquesses i els seus joves esposos, la roja “de todos”, a les pantojas i els cachulis, als triumfitos d’enèsima generació, a la vida exemplar de la monarquia espanyola, al Madrid, al Nadal victoriós en mil batalles, a la vida sexual dels famosos de pacotilla,  al Barça, al terrorisme basc, les telenovel·les...

Ara descarreguen tot el pes de la crisi en què ells ens han ficat sobre les tolides esquenes dels treballadors, les viudes, els pensionistes, els funcionaris, l’ensenyament i la seguretat social, entre altres. I ells què posen?