LA MINISTRA ANA MATO

La ministra Mato, la del posat gràcil i jovenívol, ha resultat ser, a més, una dona despistada, una dona desorientada. Una dona d'aquelles que no saben per on entren els euros a l'economia familiar. Una consort que no té ni idea de qui els fa regals, ni qui paga les factures per celebracions lúdico-domèstiques, ni d'on s'hi plouen els beneficis que suposa tenir amics perillosos, ni les conseqüències derivades de mantenir una relació continuada i perniciosa amb màfies de corrupció, com la Gürtel, tan arrelada a la política valenciana. Serà que la ministra Mato aspira a ser Infanta reial? Serà que viure mirant la lluna s’ha posat de moda? Serà que ser idiota d'ofici és vital per defugir l'imperi de la llei? Serà que ser corrupte ha esdevingut la norma i la decència la anormalitat?

Se’m fa difícil entendre que una persona vaja al garatge de la seua casa, un dia feiner com qualsevol altre, que s’hi trobe al costat del seu cotxe habitual un Jaguar de luxe, i que no es pregunte de qui és, qui l’ha comprat, qui l’ha pagat i com. Que faça viatges importants a l’estranger, de bastant transcendència econòmica, i que per a ella siguen de franc. Que vole amb línies regulars, d’un extrem de la península a l’altre, sense posar-se la mà a la butxaca. Que organitze festes familiars amb 4.000 euros de confeti i 7.000 de serpentina i no li semble massa per la carabassa... Un desgavell total. Una mentida absoluta i molt greu que l’hauria d’obligar a dimitir urgentment. Podrà adduir la ministra que la suma de totes les prebendes no constitueixen delicte fiscal; podrà fallar la justícia que tot està prescrit, però hi ha una llei ètica, no contemplada pels polítics d’aquest país, que diu que les persones que formen part de trames mafioses, de grups corruptes, de malfactors en general, no deuen ocupar llocs públics, i encara menys, si són electes. I si la malversació s’ha donat en el desenvolupament de les seues funcions públiques estant, han de dimitir immediatament.

Els que tenim, però, la desgràcia de viure en aquest país de pandereta i castanyoles, i de sofrir governs com els que hem tingut i tenim ara, sabem de sobres que ací mai no es conjuga el verb dimitir, i d’exemples estem tips. Qui no ho estiga només té que escoltar les noticies de cada dia, llegir diaris i/o entrar en internet, que allí trobarà  llistats detallats de la gentola que diu representar-nos, d’empresaris jutjats i/o empresonats, de banquers multimilionaris que han fet negoci a costa de la ignorància, de persones que passen, només passen, per ser honorables, de magistrats corruptes i prevaricadors, i de tota una casta de transgressor de solemnitat, de la que no s’escapen ni les més altes institucions ni els seus dirigents.

Si la ministra Ana Mato no dimiteix, hauria de ser el president del govern qui la cessara, perquè un govern que diu governar en benefici d’una credibilitat perduda, difícilment la podrà recuperar si consent que, personatges com aquesta ministra en formen part.