LES PENSIONS NO BAIXARAN

Amb la seua típica gansoneria, no exempta d’un somriure misteriós (de què riu la ministra?), a mitges tintes entre la sornegueria i la insipidesa, María Fátima Báñez García (quin empatx d’accents) la ministra d’ocupació, seguretat social, emigració, immigració i inspecció de treball i seguretat social (títol oficial del ministeri que ocupa) va anunciar als quatre vents del món dels jubilats actuals,i dels que vindran en anys futurs, com aquell qui no diu res, que les pensions ja no baixaran mai ni tampoc es congelaran. Ara apujaran segons rode l’economia estatal i els calerons de què dispose la vidriola de la Seguretat Social, un mínim del 0,25%, això sí, desmarcant-se de l’evolució de l’IPC i sense igualar-se amb ell.  

Així com així, i sense aparents remordiments de consciència, tot seguit va apuntar un somriure que li va inflamar eixa cara rodona de mussola prenyada que la identifica i se’n va anar com havia arribat: agafant el camí de la porta tranquil·lament, com Déu mana, com qui no vol la cosa, com si res, a la descarada i  amb la cara més dura que el ciment pòrtland. Diuen, però,  que amb temps i palla maduren les nesples, i no caure en el compte, de seguida, que María Fátima Báñez García, ministra de moltes coses, ens acabava de vendre la burra, fa l’efecte de ser ben curt de gambals, d’estar guillat o de ser més dòcil que un xai.

Efectivament, les pensions ja no baixaran, però any rere any aniran perdent poder adquisitiu. I no cal ser més llest que la gana per adonar-se que si l’IPC anual apuja un 1% i les pensions les revaloritzen en un 0,25% , els pensionistes perdran un 0,75% sobre la vàlua de tots els productes que calen per viure en dignitat. No cal dir que sense tenir la pretensió de ser sempre el pot de la pega, el malastruc de torn, cal denunciar aquesta colla d’arreplegats, que balla l’aigua, i com qui no vol la cosa, ens van posant el dogal al coll dia a dia i, a més a més, s’indignen si els cantem les quaranta... Ens volen cornuts i pagant el beure. Ells, els que s’ho miren de lluny estant i viuen folgadament, s’han ficat entre cella i cella crear una societat empobrida, poruga i amb un futur més fosc que la gola del llop. Mentrestant, ells continuaran vivint amb l’esquena dreta, les butxaques ben plenes i trencant-se de riure de tots nosaltres, i nosaltres, els treballadors, aturats, jubilats, viudes, desnonats, pobres de solemnitat, depenents i demés, s’empassarem la píndola com podrem i s’ha acabat. El temps ho dirà, però jo tinc l’esperança d’equivocar-me de pe a pa.