PARAULES

Les paraules justes, els amants, el sentiment de ser poble, els miserables trens creuant tota la nit, tots els amors, les vides, els poemes de Rilke, el cantó del carrer de Guillem de Castro, el record d'aquella mare que no li havien dit que el fill havia mort, la parella perduda pel carrer de Roters, els silencies de Déu, les mans que seguiren el rostre de Flèrida, el so de la guitarra amarga, els ponts vells que li agradaven al poeta, els polsosos autobusos que anaven a Sagunt i Sogorb, els xiquets que van a escola, els billars de Colom des d’on s’escoltaven els crits de la Plaça de Bous, Ciril Amorós, Blanqueries, Ponts de la Trinitat, la dona que baixava i duia una cistella per la vora del riu cap a la Presó Model, els versets eucarístics de Bertran Oriola, els arbres de l’Albereda, la fira que es plantava en el Pla del Remei, la soledat del port d’aquell vespre d’hivern, l’home que palpava un cos d’adolescent mentre ella es menjava un pastís sense participar, la marxa de Mao pel continent de Xina, el pas a nivell del camí de Madrid, els gitanos que tenien enceses les fogueres, aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents, el teu nom i el meu nom escrits en la paret plena de cors i de rúbriques, el cant de Gerwhinn, la brusa oberta mostrant uns pits turgents, les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer, les paraules amables que ja no diu ningú, els canyars de la vora de la séquia, les tres Èglogues que van nàixer una nit, les veus que eixen del bar, el gloriós Sant Ramon Nonat, la fam, la precarietat com hi ha els sermons i hi ha el pecat i les notes de societat, els morts que viuen i donen la ma i tenen a punt una frase oportuna, l’ofici de l’alegria, el fosc amor treballador siga de nit siga de dia, Antoni que ha mort, Joan que ha mort, el Saboner que ha mort, la por en les cantoneres, les llàgrimes en els arbres, en el vent, aquells núvols de fum de les locomotores, l’home que pixava cansadament en el solar, els de la quinta del 42, els pits novells de Flèrida, la sepultura d’Ausiàs, el cel ple de jardins, els morts que ningú no sabrà que són morts i van a missa de dotze els diumenges, la parella d’amants que es perdia pel carrer de Roters, la vida entre pedres cultes i nobilíssimes, els temps de la postguerra, aquells besos darrers, els volums de l’amor, un amor, les famílies de dol per tota la vida, el front de Terol, el vagó de tercera que creuava la nit, el futbol de la tele, la pensió que tenia una escala de fusta com la de “Crim i càstig”, el tísic nat a Valladolid que s’entenia amb una criada de Jaen, les paraules ocultes cautament als calaixos, el cafè de El Siglo, les trompetes que allarguen els rius vora la pena dels amants, el vi begut en casa a l’hora de menjar, les ungles duríssimes dels hòmens de la Bíblia, l’evocació de Súnión, els llençols que volaven damunt dels cossos ardents, l’ofici de forner i la vostra mà en la meua com un grapat de terra, arrelats l’un en l’altre, fent poble, germans, fent poble.