Al diari “La Veu” d’avui,
dimecres 4 de desembre, hi ha un article signat pel periodista Ignasi Muñoz,
que em porta a una reflexió serena i conscient sobre el tancament de RTVV,
sense l’ànim de moure polèmiques on no existeixen ni malcorar ningú, perquè en
molta part de l’article estic totalment d’acord. M'agrada perquè està ben
fonamentat i ben escrit. No està gens malament que es diga amb claredat, i
sense artificis, la veritat que cadascú sent. Ara bé, el plor estaria
justificat si la mateixa solidaritzat que es demostra pels treballadors de
RTVV, s'haguera demostrat per altres casos en què, molta gent, quedava, o queda
a diari, desemparada i al lliure albir de les circumstàncies. No obstant crec
que en aquesta ocasió hi ha una qüestió fonamental, no centrada exclusivament
en la situació en què queden els treballadors i les seues famílies, que també:
pels valencians no representa el mateix el tancament de Fagor, en Mondragón, per
exemple, que el de RTVV, perquè la primera ens cau lluny de casa i la segona és
de casa, podia haver estat una eina de vertebració del País - que mai no acabem
de fer - un conducte a l'ús normalitzat del valencià en tots els àmbits i un
instrument que ens permetia compartir, des de la butaca de casa, les
tradicions, modismes lingüístics, festes, noticies, oratges, sentiments i
moltes altres coses, de la pròpia comarca en què vivim i d’aquelles que queden allunyades
de la nostra, que, encara que semble mentida, mai no visitarem.
Posar en un grilló el binomi heroïcitat-covardia
dels treballadors de RTVV i encetar una polèmica sobre aquest assumpte crec que
no ens porta enlloc. Els herois i els covards són els que són, i estic
convençut que ningú ho és des d’una meditació sentida i desapassionada. Es pot
ser totes dues coses a partir d’una situació d’injustícia flagrant, per
desesperació o per temor a les eventualitats que s’hi puguen derivar.
Personalment, alguna vegada durant la meua etapa laboral, m’he sentit en l’obligació
de fer alguna cosa que entrava en contradicció amb les meues conviccions, però
també és cert que, en altres circumstàncies, he superat situacions similars
revoltant-me contra tots i contra tot. No obstant no em considere, ni un covard
ni un heroi. I és que cadascú dels que tenim la gosadia de pensar i d’opinar, per
a bé o per a mal, tenim una veritat sui generis, almenys, discutible des de
tots els punt de vista. Si açò s’accepta entendrem que els treballadors de RTVV
han fet el que han pogut, han sabut o els ha interessat en justícia, llevat
dels llepacrestes de professió i consciència, que sempre estan disposats a ser
lacais submisos de l’amo que els paga, bé o mal, perquè visquen.
Llevat d’alguns casos molt
determinats, pocs i propers, no tinc res a veure amb els professionals de RTVV
ni tampoc, amb el propi grup empresarial, però em solidaritze amb ells igual
que ho faig en tots els treballadors que sofreixen atropellaments laborals,
acomiadaments o qualsevol altra iniquitat intolerable. A més, confesse que
també m’agradaria seguir tenint RTVV, però no la que teníem, sinó una de nova
més racional, amb plantilla ajustada, lliure, local, imparcial i neta en la
redacció, producció i presentació, i valenciana tota ella, sense cotilles de
partit ni dependències absurdes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada