L'ARQUEBISBE RICARDO PÉREZ BLÁZQUEZ I EL CANVI.

Com estava previst, el relleu del funest i antipàtic cardenal Rouco Varela a la presidència  de la Conferència Episcopal Espanyola, ha arribat de la mà de l’arquebisbe de Valladolid,  Ricardo Pérez Blázquez, un home moderat que ja ocupà aquest càrrec durant el trienni 2055-2008, en què el disputà al mateix Rouco.  És un home nat a Àvila en 1942, de caracterització amable i més proper a la gent que l’altiu i aspre Rouco. Alguna cosa semblant a comparar un colom de la pau, blanc i tou,  amb una roca basàltica, negra i rasposa.  Ricardo Pérez Blázquez ja ha marcat els primers passos de la seua tasca: sintonia amb la línia del Papa Francisco i una nova forma de discurs a partir d’ara per acostar-se més als més necessitats.  

Per començar no està gens malament. El quid de la qüestió està, però, en les expectatives, de vegades desorbitades, que se poden crear al voltant de certes persones i de les seues actuacions. El Papa i l’arquebisbe pertanyen voluntàriament a una professió determinada, com els metges o  els cuiners o qualsevol altra professió. Seria poc assenyat demanar-li a un metge que sabera d’arreglar motors d’avió o que un cuiner fera sabates, perquè en un principi, els seus treballs es corresponen amb una vocació dedicada a feines pròpies i relacionades íntimament amb els estudis i la pràctica desenvolupada. Per tant, el punt de partida és l’ànima del treball al qual et dediques i saber en consciència, per què formes part d’eixe col·lectiu: el metge gaudeix de sanar cossos i el cuiner d’alimentar-los amb plaer.

Com és fàcil entendre, en totes les professions hi ha pensaments i formes de vida que deriven cap a postulats més conservadors o més progressistes, segons circumstàncies personals o familiars, exactament igual que amb la carrera religiosa, que no deixa de ser una professió que gaudeix d’uns privilegis exagerats en comparació amb totes les professions existents: en acabar la carrera cap rector té necessitat de presentar currículums arreu, ni estar en casa dels pares fins a la sacietat per no trobar feina. Quan acaben estudis tots ells tenen lloc de treball de per vida, casa en usdefruit i sou molt per damunt de la mitja nacional, considerant que no han de fer família ni han de criar fills, ni pateixen hipoteques ni tenen les despeses inherents al fet familiar. Són gent mantinguda per l’erari públic, i en molts casos, per governs que ells menyspreen, amb un ideari molt determinat, per conservador, que pot discórrer una miqueta més a un costat que a l’altre de la via marcada, però mai, per fora. Per tant, esperar actuacions socialment novadores, i trencadores amb les tradicions que tant de bé els han reportat, és tant ingenu com pensar que un cocodril pot tocar la guitarra. El Papa Francisco i l’arquebisbe Blázquez seguiran al costat de governs conservadors, continuaran manifestant-se en contra del dret a decidir de les dones, de l’avortament, dels malalts terminals, de l’eutanàsia, vilipendiant el lloc de la dona dins de l’església, negant el matrimoni dels seus membres, seguiran fomentant eixa societat masclista tan vaticana, parlaran d’humilitat i seguiran acumulant fortunes immenses, predicaran una cosa i en faran una altra, instal·lats com estan en eixe quid pro quo tan típic, tan tòpic i tan còmode. Esperar més és la quadratura del cercle.