El proppassat 14 de setembre, davant tota la demagògia política en contra de
l'equip de govern, desplegada per alguns partits de l'oposició, per no fer
noves concessions a Lafarge i negar l'extracció en noves àrees de la pedrera del
Salt del Llop, i per la situació en què els tres-cents treballadors s'hi trobarien
si Lafarge ha de canviar de lloc per extraure la matèria prima que necessita
per treballar, vaig fer alguna reflexió al respecte posant especial atenció en què
les empreses no són ONGs i es deslocalitzen i fan fora els treballadors quan
els interessa, bé perquè no els quadren els números, bé perquè en altres països
la producció els resulta més barata. En aquelles reflexions vaig escriure
"naturalment que preocupa el futur dels treballadors de Lafarge, com preocupen
els de Galmed i Bosal, i que Arcelor Mittal comunique públicament que
reduirà la seua producció en 240.000 tones anuals a partir de setembre. Fa por,
perquè eixe tipus de mesures sempre ens aboquen a situacions que acaben amb
l'acomiadament d'una part dels treballadors, o en el tancament de la pròpia empresa:
a menor producció, sobren treballadors. Bona excusa".
Doncs bé, ja tenim el cas en marxa. El 21 del més en curs saltava la
noticia als diaris: "Arcelor Mittal Sagunt anuncia ajustes y un inesperado
ERE para diciembre. La medida afectarà a casi 800 operarios y a la industria
auxiliar. Abrirà 2016 con menos turnos" Què fem ara amb eixos vuit-cents treballadors?
Com podem parar les mesures que ArcelorMittal Sagunt vol posar en marxa?
Intentem tocar la fibra sensible de la societat? Tirem la culpa del cas a
l'Ajuntament? No sé que podem fer, però l'assumpte és molt greu, per tots els
treballadors de Bosal i ArcelorMital de
Sagunt i per la grandíssima desindustrialització que això suposa per a la
comarca del Camp de Morvedre, especialment per a Sagunt. Cada vegada que les
empreses donen un pas com aquest, és una excusa per a què el Govern Central no
faça el Corredor Mediterràni, una via que suposaria connectar Sagunt i la seua comarca
amb el sud de la península i amb Europa pels Pirineus, amb la qual cosa les
possibilitats de reindustrialitzar la zona i crear llocs de treball seria molt major.
Tot açò també ve a demostrar que la
demagògia sensiblera no val per a res. L'equip de govern ha estat en Madrid parlant amb representants del
ministeri de treball (màxima instància a què ha pogut aplegar) per intentar
evitar el tancament de Bosal, ha fet totes les gestions possibles per cercar
solucions positives, per explorar possibilitats de reinserir els treballadors en
altres llocs d'altres empreses, però sembla que tot serà inútil i que Bosal
tancarà (els treballadors seran
acomiadats en dues setmanes, segons CC.OO)
com ocorrerà amb Arcelor Mittal de Sagunt, perquè encara que aquestes
empreses han rebut bonificacions per obrir factories ací, són empreses privades
que actuen contemplant només els balanços, perquè no els preocupa gens el
benestar dels treballadors ni la situació en què quedaran ells i les seues
famílies. Què podem fer? No ho sé, però jo no faré demagògia, perquè és molt cruel
crear falses expectatives i tenir que encarar després desastroses realitats. En
política no ha de valdre tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada