UNS PLOREN MÉS QUE ALTRES

M'agrada mirar les mans dels homes, perquè de vegades, perquè moltes vegades, mostren a les clares el suplici que han hagut de suportar en vida o el refinament en què han viscut. Mans delicades de qui tot ho té, mans tosques dels vells treballadors per poc i gràcies. Ara és ja nit fosca, sense llunes, abaratint-se el soroll somort que ens acompanya en aquestes societats tan nostres, que criden per plorar i ploren per haver cridat. Aquest home de la fotografia sembla abatut, plorant en silenci una dissortada vida. Elucubracions, però no sempre, perquè sabem en certitud que uns ploren més que altres i que ni a uns ni als altres ens agermana la foscor de la nit, per això, uns ploren en silenci al seu aixoplug llòbrec i altres viuen i trinquen perpètuament en una nit benevolent que sembla no acabar-se mai. Ara, als mortals que hem tingut la sort de romandre agafats a aquesta terra un dia més, no ens queda altra que dormir per recuperar el desgast que la vida ens infligeix sense adonar-nos. Que un somni delitós us acompanye i que demà, en despertar, la llum ja estiga encesa, perquè ens agrade o no, la vida continua caminant amb tot el seu equipatge.