LA MEUA COMPANYAMIGA

Tinc una companyamiga que fa uns dies era felicitada perquè en breu termini marxava a França. Preguntada per quant de temps pensava romandre al país veí va contestar que, si li anava bé, tota la vida. En un principi em va resultar molt contundent la resposta tractant-se d’una persona jove, molt preparada professionalment, amb un futur molt llarg per endavant, amb una ment molt lúcida i una resolució personal admirable, condicions totes que podrien ajudar-la a establir-se tranquil·lament en qualsevol lloc del món, incloent aquest país nostre que durant la dictadura franquista fou un espill econòmic on mirar-se i ara és una cova de lladres pobra, lúgubre i arruïnada, sense esperances de millorar a curt o mig termini. Fins i tot en ací, la meua companyamiga té condicions i botons per viure sense haver de mudar-se.

Per què se’n va, doncs? La veritat és que no sé quin és el motiu que la mou a marxar, però clar, vist el que hi ha, grosso modo, sense necessitat de ser un especialista econòmic ni futuròleg, crec que se’n va perquè estarà fins el monyo de tanta porqueria circulant al seu, al nostre voltant. Un estat sense direcció, sense líders i sense polítiques patriòtiques que ajuden a combatre l’atur generalitzat, que escampen mides socials que beneficien els més necessitats, que no observen polítiques mesquines amb la sanitat, que canvien tots els barracons en què estudien els nostres xiquets per escoles dignes, que desmassifiquen les universitats, que apugen els impostos als rics, que apliquen lleis restrictives a les grans fortunes, que tinguen cura dels preus dels mercats, i un sense fi de mides que podrien anar solucionant de mica en mica la gran problemàtica que comporta viure a Espanya encarant un futur més que impredictible.

En el silenci de les meues nits d’insomni jo també he pensat marxar d’aquesta terra de pandereta i no tornar mai més. Anar-me’n a un país d’aquells més freds, on les coses semblen anar millor, i si més no, son més justes i estan millor repartides, amb apostes serioses per l’educació i la cultura i un repartiment del bé comú que mira per tothom. I sent enveja real per la meua companyamiga, però jo ja em trobe major per encetar aventures i em mancaria temps per acostumar-me als freds excessius, a llengües mai no parlades, i a sistemes que resultarien una mica convulsos per a la meua integritat física i mental. Qui poguera fugir a altres terres i oblidar-se d’aquesta banda de politicastres que ocupen poltrones sempiternament amb suculents emoluments legals i d’altres que no ho son tant.

                              però no he de seguir mai el meu somni

                              i em quedaré aquí fins a la mort.

                              Car sóc també molt covard i salvatge

                              i estime a més amb un

                              desesperat dolor,

                              aquesta meva pobra,

                              bruta, trista, dissortada pàtria

              (Salvador Espriu – El Minotaure i Teseu – Assaig de càntic al temple)