Se’m passa pel cap que, per efecte
de l’edat, de vegades comence a pensar que ja ho he vist gairebé tot, però de
sobte, apareix alguna cosa nova que em fa rectificar el meu pensament inicial.
Ara ha estat al Congrés dels Diputats on s’ha produït el fet que m’ha fet
desdir-me, i l’autor de la noticia sorpresa ha estat el audaç ministre
d’hisenda, Cristóbal Ricardo Montoro Romero, eixe personatge de Jaén, diminut
de físic, tenebrós de somriure i maligne d’obra, un engendrament, un híbrid
pervers meitat el malèvol Montgomery Burns i meitat el pallàs Krusty de la
sèrie televisiva Los Simpsons, de la ciutat de Springfield, que en valencià
podria traduir-se com camp de primavera, que és on sembla viure el cabdill de
les finances del govern espanyol de Rajoy: una eterna primavera verda i
pacífica, repleta de bonances i de bons auguris.
L’home del somriure enigmàtic, el
del nas de pic d’àguila vella i verborrea de xai domesticat inacabable s’ha
despenjat anunciant en el Congrés que els pressupostos aprovats pel govern
espanyol per a 2013 són els més socials de tota l’etapa democràtica espanyola i
que serviran perquè en el proper any se’n sortim de la recessió. Tot açò
enlairant uns quants fulls blancs, com una destral contra els enemics, i lluint
un somriure malentranyat propi d’aquest protagonista de la infàmia. Poc li ha
importat no tenir cap recolzament de l’oposició, perquè com que en aquest país
de pandereta i genuflexió sembla que tenim predilecció per donar a qui ens
arruïna en acarnissament i mètode, Cristòbal Ricardo Montoro s’ha sentit
victoriós saludant efusivament els seus companys de la bancada blava. Així que
ja ho sabem, ens espera futur primaveral i exitós, però no oblidem, almenys,
que cap ni una de les mesures que ha pres aquest govern ha aconseguit minvar la
grossa bossa de treballadors sense ocupació, una llarga llista que ja arriba al
25%, que siga dit de pas, dóna a Espanya el dubtós honor de batre el record
mundial de gent aturada, segons estadístiques de l’Organització Mundial del
Treball, llevat d’alguns països de l’Àfrica, la qual cosa demostra que la
política de retalls no serveix per configurar noves formes d’estat més
lleugeres i més barates, sinó que es limita a sostraure diners de circulació
pel descens del consum intern, tancar l’aixeta del crèdit, beneficiar el
sistema financer privat, anihilar la classe mitja sobre la que haurien de
sustentar-se les polítiques de recuperació i fer més ampla i nombrosa la banda
ocupada per la gent que viu en nivells de pobresa i que han de recórrer a les
ONG per menjar cada dia.
Segons previsions de la Organització
Internacional del Treball en 2015 l’atur en Espanya serà del 23,4%, és a dir,
que a dures penes s’hi haurà creat algun lloc de treball. També avisa que
l’atur juvenil serà del 50% i que ni en països de l’Orient Mitjà o en el nord
d’Àfrica les previsions són tan roïnes com per a Espanya.
I sabent tot açò, com gosa el
insubstituïble Montoro mentir com un bergant? com no li cau la cara de
vergonya? pensarà a cas que els treballadors som incapaços d’entendre que és
persona que enlaira la fal·làcia per bandera? Realment estem vivim l’època més
negra de tota la democràcia espanyola, conduïts per esta plèiade de
politicastres peperians que menteixen al poble sense mida i sense rubor. I amb
ells al cap de les operacions, no tenim ni present ni futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada