LA REFLEXIÓ D'ABDERRAHMAN II

La historia ens conta que fou el quart emir de la dinastia omeia de Còrdova a l’edat de 30 anys, des de l’any 822 fins a la seua mort en l’any 852. També ens diu que va fomentar les ciències, les arts, l’agricultura i la industria; inicià una biblioteca que aplega a ser una de les més importants d'Occident  es va rodejar de savis il·lustres, poetes famosíssims, dels millors músics, dels metges més anomenats i de les millors dones que li van servir en els seus sempiterns concubinatges. Es va apoderar de casi tota la península ibèrica i gairebé tots els reis cristians quedaren sotmesos al seu poder. Va fer de Còrdova una de les ciutats més nobles del món conegut: la va curullar de riqueses, la va embellir amb les millors meravelles i delícies i es va crear una cort amb tanta pompa i majestat que va superar tots els reis del seu llinatge que el van precedir. Segons Ibn Hayyan va construir ponts i alcàssers, va ordenar la recerca de restes d'altres civilitzacions per aprofitar-les en el seu palau  i va portar aigua dolça des de les muntanyes fins al seu alcasser. Va ser el primer omeia que va encunyar moneda a Còrdova i la va gravar amb el seu nom.

Ramón Menéndez Pidal va escriure sobre Abderrahman II, “este príncipe, si exceptuamos a su descendiente al-Hakam II, fue desde luego el más culto de todos los emires hispano-omeyas. Fue muy dado a la literatura, a la filosofía, a las ciencias, a la música y, sobre todo, a la poesía, pues tenía gran facilidad para componer versos. Sentía interés por las ciencias ocultas, la astrología y la interpretación de sueños. Escribió un libro titulado Anales de al-Andalus”.

Després de consolidar el seu poder, Abderrahman II es va dedicar als plaers terrenals sense mida i amb tota la seua passió. Extraordinàriament femellenc, mai no va prendre cap dona que no fos verge. Generós amb elles, els feia regals caríssims que van propiciar la crítica, a les seues espatlles, dels seus propis cortesans. Però el seu amor més important va recaure en una de les concubines anomenada Tarub, que li donà el seu fill predilecte, Abdallah, que tot i ser el favorit mai no fou el successor de son pare. La capacitat amatòria d’Abderrahman II fou tan gran i  desbaratada que li va proporcionar la gens menyspreable quantitat de 87 fills, dels quals, 45 foren mascles.

Un dia, però – continuen explicant els que saben de la seua vida – anava Abderrahman II passejant pels  jardins de l'alcasser mentre desgranava els seus pensaments a mitja veu: “He viscut rodejat del luxe més gran del món, he tingut els millors poetes, escriptors, metges i  científics sempre al meu costat. He gaudit de les dones més belles de l’univers i malgrat tenir tot açò no hauré estat feliç més de 15 dies... i no tots seguits”. Una reflexió que salvant tots els extrems podria servir de reflexió a moltíssima gent que formem part d'aquesta societat tan globalitzada, deshumanitzada, enganyada per un món euro que decau sense possibilitats de renaixement al seu abast i víctima de governs corruptes, per acció o per omissió, que s’entesten en defensar els rics castigant els treballadors amb càrregues sense límits i retalls, en tots els aspectes, que ens condueixen a una misèria moral i econòmica sense parangó en la història.

Abderrahman va morir com havia viscut en la seua estimada ciutat de Còrdova, el dia 22 de setembre de l’any 852, a l’edat de 60 anys. I, ¿de què morirem nosaltres, de gana, desanimats o de pena?... La reflexió d’Abderrahman II podria servir per a nosaltres ara, i per moure'ns intentant guanyar la felicitat dia a dia, amb les mínimes necessitats, malgrat aquesta penúria tan bruna que ens mortifica.