DIADA DE TOTS ELS SANTS

Ahir vaig anar al cementiri per netejar la làpida del nínxol de ma mare. Com tots els anys, hi vaig anar per retrobar-me amb la meua consciència i torcar-la de pols i oblit. Hi vaig anar per canviar unes flors de tela descolorides i col•locar-ne d’altres de colors vius, que hauran de resistir un any més. I ja res més per fer, especialment, quan la raó no permet creure en entelèquies de dies feliços a partir de la mort. La mort, eixa senyora silenciosa de negre mat i luctuosa presència, que ens separa, que ens aïlla i que ens transporta al món dels records, ens situa en un univers trist, farcit de plors i gemecs, de llàgrimes nocturnes i d’absències, que xerrica en les nostres penes i remordiments. Segurament, la diada de Tots Sants, reobri ferides en molta gent que encara pateix la nafra mortal no curada, o reviu la consciència de qui entén la diada com una visita protocol•lària a uns morts oblidats durant 364 dies. Que n’és de bonic el cementiri eixe dia, com son de fragants les flors que l’adornen... i que n’és de lletja la mort, la pena i el dolor que s'hi albira!
Segurament jo seré l’últim en portar-li flors a la memòria de ma mare. I quan seré tan vell que no podré ni pujar a una escala per canviar les flors pansides del darrer any, d’una làpida de la tramada quarta que acull les despulles d’un cataclisme succeït fa més de trenta anys, què ocorrerà llavors, qui seguirà la tradició de netejar, polir i vivificar la memòria d’una dona que acaronava els fills sota l’aixopluc de la seua força, amor i treball? Ningú hi anirà. Aleshores la mort triomfarà definitivament, perquè no hi haurà cap persona que visite la mare amb fervor, que la netege amb cura, que li plore de cor, que la recorde en estima, que visite, encara que protocol•làriament, el seu darrer sojorn.
Definitivament, la diada de Tots Sants haguera pogut ser el dia més trist, però la vida, que no la mort, em va atorgar el goig immens de donar-me un fill meravellós, que m’esperava eixe dia, per redimir-me dels meus oblits i de la meua pena. I és que la mort i la vida estan separades per un fil prim, delicat i multicolor. Com el record i l’oblit, que pul•lulen com papallones inquietes pel aire necessari que ens envolta, sense destí concret ni parada prefixada.