Mai no he estat un client assidu de la RTVV,
especialment, perquè ben prompte em vaig adonar que era utilitzada al servei
del govern en el poder i no del poble, al que havia de servir. Amadeu Fabregat,
durant la presidència del socialista Joan Lerma, fou anomenat director de RTVV
en 1995, i per donar suavitzant a la dreta rabiosa d’aquells anys, en plena
batalla de València, va passar als professionals de la RTVV un llistat de
paraules que s’hi havien d’ometre, per no caure en allò del catalanisme, fet
que es va considerar com el primer atac a la llengua i a la llibertat
d’expressió. Amb ell va començar la “teleescombreries” que tanta pobresa
cultural ha aportat, i aporta, a la societat en general i, per inclusió, a la
valenciana.
Aquest fet va ser el principi del meu desencantament i de la
meua renuncia a veure Canal 9, perquè malgrat que llavors el govern era del
PSOE, considerat un partit progressista i d’esquerres, ens va voler enganyar
fent un ús partidari i fal·laç de la televisió recentment estrenada, posant-la
al servei exclusiu del partit, i clar, confiats els televidents que, asseguts a
la taula es disposàvem alegrement a devorar programes valencians lliures i
plurals, aviat ens vam adonar que allò no pintava gens bé, i que volien fer-nos
creure què era conill el que ens servien quan realment era gat de carrer. Com
que jo mai no he tingut massa bona salut, em posí a règim, perquè no és gens bo
tenir digestions pesades i això produeix a l’estòmac una mena de forn que et
crema per dins.
Avui, no obstant això, em trobe desolat. És el dia de
després, el del desconsol, el de la desesperança serena però rabiüda. És del
dia de l’orfandat, perquè orfes quedem d’una eina que havia d’haver servit, des
del principi, per vertebrar el país a traves de l’ús lliure de la nostra llengua exempta de cotilles imposades, sense
prejudicis. De la llengua ben expressada que val per a tot, i no nomes, per fer
riure matusserament.
Però, des de anys i panys, al nostre País no hi ha hagut un
polític de talla que sentira el fet valencià com toca, ni que tinguera
capacitat per encapçalar un partit honrat dedicat a servir al País i al poble. Ans
al contrari: han viscut amb la mirada posada a l’altiplà madrileny, a la
recerca d’una bona butaca, d’un bon sobre ple de calerons i d’una vida plena de
prebendes: exemples vius en tenim molts.
Afortunadament, les coses van canviant i s’hi albiren llums, encara petitones,
però clares, diàfanes, netes, de canvi, lleials, estimuladores i nostres, de
les que esperem molt... de les que ho esperem tot. Celísties de confiança que
esborren definitivament aquesta púrria malsana i mefítica, que tenim a sobre
dels nostres caps, com una espasa de Dàmocles pesada i amarga. Uns llampecs que
ens retornen tot el que ens han robat els esgarrapacristos hostiers de calze i
missa, els espolsabutxaques sense consciència i famolencs de foc d’infern – que
serà puntual i cert només per a ells – els violadors de futurs, els lladres de
ministeri i cartera plena, els fanfarrons i setciències, gentola amb el cor més
negre que l’atzabeja, berganteria, xusma botiflera, flor i nata de la mentida,
del fingiment i la quisca.
Declarem-los PERSONES NON GRATES, en la nostra vida.
Aïllem-los quotidianament dels nostres àmbits. Tornem-los invisibles i inapreciables socialment, que qui tant de mal ha fet al País Valencià i a la
nostra gent, per obra o per adscripció, no mereix altra cosa que el silenci i
el buit els perseguisca sempiternament. I nosaltres, al tall, perquè la llum
que esperem no s’apague.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada