QUÈ ENS QUEDA?

Més vegades de les aconsellables em solc preguntar si paga la pena viure en aquesta terra que, en altre temps, fou digna, neta i feliç. Personalment me n’aniria a qualsevol altre lloc que em permetés oblidar, en part o en tot, el merder en què ha esdevingut aquest estimat País nostre, tan diferent d’ahir i tan vilipendiat com sempre. Les obligacions familiars, però, i el desig infinit i últim de deixar els meus ossos, i la meua pols, en l’ubèrrima terra saguntina vigilada pel Castell, em fan reconsiderar la idea de marxar i m’aferre en ànima i ungles a aquesta pàtria petita que quasi no és res, llevat d’una idea, d’un projecte, d’un somni.

Començaren per furtar-nos els signes identitaris i ens imposaren altres que no reconeixíem com a nostres. Callàrem com xais porucs i ens limitàrem a fer alguna manifestació pels carrers de ciutat. Després, atemptaren contra la llengua infringint una disgregació irracional perquè no fóra el que és. Alguna cosa diguérem, alguna discussió encetàrem i en alguna manifestació cridàrem. Més tard, amb l’aquiescència dels desastrosos governs que ocupaven la Generalitat, vengueren, per molt menys que un plat de llentilles, el nostre sistema econòmic a les arques de Madrid. Les oficines de la banca, però, ara en mans foranies, continuen plenes malgrat la dissortada atenció als clients, la negació per sistema del crèdit i la manca d’inversions en la nostra terra. Ahir, 5 de novembre de 2013 – anotarem la data per no confondre – anunciaren a corre-cuita, que tancaven la RTVV perquè no hi ha diners per readmetre els treballadors irregularment despatxats, i encara menys, per mantenir l’ens en funcionament.

Si l’agricultura del minifundi, típica del País, està en franca davallada. Si el camp s’abandona a diari per la manca de productivitat. Si han tancat empreses capçaleres com Galmed per pur caprici dels amos. Si estan anihilant, pic a pic, industries senyeres com el taulell, les joguines, el moble i un llarg etcètera, què ens queda? quin futur espera a les generacions venidores?

Ja no són suficients les manifestacions al carrer, ni les casserolades, ni els crits angoixosos de tanta gent sense treball, ni el plor per tant de desficaci. Cal més, molt més. Afegiré una cita de l’escriptor Arturo Pérez Reverte, perquè a ell li ho permeten dir i publicat està: “Lo que lamento profundamente es que, a partir del siglo XVIII, en España no se hermanara, como hizo la Revolución Francesa, la palabra ciudadano con patria, solidaridad, bien, esfuerzo y memoria común. Aquí no hubo guillotina para obispos, reyes y aristócratas; aquí siempre se ha fusilado a los mismos y de manera equivocada."