UN POEMA ANÒNIM

Avui, les fades blanques misterioses, o les bruixes negres perverses, o algun ésser humà invisible m’ha deixat a la meua bústia, un full blanc, en format A4, escrit amb la lletra completa de la cançó Vida, de Lluis Llach, eixe cant d’esperança en la vida front a la mort. I amb això hi havia alguna carta oficial, una revista per viure en salut, que de poc em val, publicitat d’un gran centre comercial que et regala l’article de menor preu si omplis el carro fins a les barres i dues cartes adreçades a la meua esposa. Tot en línia quotidiana llevat d’eixe full anònim en mida A4.

Qui serà, però, el carter que me l’ha deixat? Què sap de mi per enviar-me un cant a la vida, quan jo fa temps que no me la crec massa? No puc saber si ha estat un home o una dona, perquè està escrita en lletra d’ordinador, possiblement, una arial 11, que més estàndard no pot ser. A mi m’agrada pensar que haurà estat alguna persona que m’estima. Que m’estima tant com per destorbar-se en cercar la lletra en internet, imprimir-la, venir a casa i deixar-la a la meua bústia, que no és poc, car avui, la gent sempre tenim pressa i ens falta un minut per anar sense. He rellegit la lletra vàries vegades cercant un missatge que em parle d’ella, que em pose en el camí correcte de saber-ne, però ni una, ni dues, ni tres, ni quatre han estat suficients per trobar-hi pistes aclaridores. Haurà estat una amant despitada? No, perquè un repàs ràpid de la meua vida em fa veure que, mai no he gaudit del moltes amants ni n’he despitat cap, ans al contrari, jo he estat el despitat. Llavors, haurà estat una persona del meu cercle més pròxim... la meua dona, podria ser? Doncs no, perquè ella mai no m’anomena Frederic i al paper així consta. Aleshores, qui?

M’agrada somniar. I somiaré, però no us contaré el meu somni. No us descobriré la meua pensa. No us diré el que desitjaré en el meu viatge imaginari. I a partir d’ara esperaré tots els dies que algú em pose una cançó a la meua bústia. I serà una il·lusió que, segurament, em restarà alguna de les penes en què aquest món tan tèrbol i tan despietat ens marca.

Si us plau, deixeu-me cada dia una cançó a la bústia, i us quedaré molt agraït. De veritat.