A TOTHOM, FELIÇ SEGONS I MILLOR TEMPS.

Com serà demà? Jo crec que un dia més, i prou. Però no un dia més com qualsevol altre feiner, perquè en principi, aquesta nit que s’acosta serà totalment boja, sorollosa, de molt beguda, de bastant menjar, de ball, de crits, de música, de brega total. I tot això té un cost: la ressaca de l’endemà. Dolor de cap, malestar de ventre, Alka Seltzer a dojo, tònica, té, cafè, esgotament i un adormiment morbós que per treure-se’l de damunt, caldrà un bon munt d’hores dormides en una cambra fosca i confortable. I en tornar a la vida, ara deixondits de l’ensopiment, se n’adonarem que el traspàs del dia últim d’un any al dia primer de l’altre no és més que una martingala inventada pels homes – com tantes altres coses – per consumir i fer, el que durant tot l’any ens està negat. No res, però, ens deixem enrere, i el que teníem, tenim. Tornarem a les hores del treball obligat – qui en tinga – a la precarietat de qui no en tinga, als problemes que per una nit hem volgut aparcar i no obstant persisteixen, a la lluita contra la factura de la llum, a la protesta contra les mides agòniques d’un govern maltractador d’ofici, que segueix colpejant-nos cada dia més i més fort, als adéus obligats dels que se n’han anat per sempre, a la il•lusió de què la sort, enguany sí, ens somriurà, a les desil•lusions de la dissort, a les perversions del entorn, a les depressions de moda, a les opressions de sempre, a l’amor que regeix la nostra vida i al desamor que no avisa i ens fa mal.
I és que tot gira al compàs d’eixe tic-tac constant i tenaç que ens atabala: una magnitud inventada pels humans, que ens serveis per ordenar els diferents esdeveniments de la nostra vida i classificar-los en present, futur i passat. Però la diferència entre avui i demà, o entre l’any passat i el que ve, és relativa i té el color del cristall amb què es mira. I si el temps no l’hem inventat les persones, almenys l’hem descobert, com la física d’Isaac Newton, com la teologia de San Agustín, com la violència dels maltractadors, com la paciència de Job, com la solidaritat de Vicent Ferrer, com la usura de l’avar de Molière, com els déus de les cultures, com el calendari que ens organitza les activitats segons el model de vida, i també, com la nit de Cap d’Any i el dia d’Any nou.
Diuen els que saben que la unitat bàsica del temps en el Sistema Internacional és el segon, i jo pense que, els que saben, haurien d’haver-ne triat una que ens donara més possibilitats de fer o no fer, però ben pensat, la diferència entre avui i demà és només un segon, un segon en que naixeran vides i s’acabaran altres, perquè en un segon es mor i es viu.
Saturn i Crons, deus antics del temps, miren astorats la nostra carrera pels segons del temps, perquè saben que si un dia els homes inventem un nou temps, segurament també crearem nous déus i ells, que tant de temps ens estan acompanyant, desapareixeran per sempre més en un segon. I què celebraren llavors?... Ja ho veurem, si és que arriba el cas i el nostre temps encara no s’ha acabat.
Gastaré uns segons de les vostres vides, i de la meua, per desitjar-vos un feliç Any Nou i millor vida, especialment, als que no han pogut celebrar cap festa, si no és, la festa de despertar cada dia, sentir-se vius i en ànim de viure un dia més, que no és altra que l’acumulació de 86.400 segons... temps a la fi.