DOMATS A COLPS D'INDIGNITAT

Ja estem on alguns ens volen veure a perpetuïtat: Una societat regida per uns quants en benefici propi, amb una majoria en franca decadència. Una minoria, allargada i ferma, que disposa de quantitats ingents de diners que els proporcionen tota classe de luxes en la vida, i una majoria deprimida econòmicament, domada a colps d’indignitat, com es doma un animal, oferint-li treballs precaris, sous d’usura i esclavitud, fent-los viure la vida a la desesperada, privant fills i néts d’un futur digne, oblidant-se dels majors, dels malalts de llarga durada i dels dependents, negant-los ajudes i traspassant la responsabilitat del seu manteniment a les famílies, dotant la banca d’eines per desnonar gent i deixar-los indecentment al mig del carrer, al ras, a sota d’un cartró o, com a molt, a l’interior d’un caixer automàtic, desvalguda i vençuda per l’avarícia del gran capital. 

Hem arribat a un punt en què el jornal més mesquí, i el treball més esgarrifós, semblen admissibles i, en alguns casos, un regal caigut del cel, sense que niuem un sentiment rabiüt d’insubordinació i revolta. Molt al contrari, ans regraciem l’empresari per donar-nos un tros de pa dur i podrit per menjar i romandre vius. Això es diu viure amansit i conformar-se a viure en la ceguera de qui no vol veure, en l’abisme, en la injustícia, esperant que l’endemà, eixa porqueria de treball no falte, i així, els pobres que ja ho són i els que serem, si no es corregeix la situació immediatament, seguirem vivint o morint en un tub negre, cada dia més estret, més llarg i més difícil d’alliberar-s’hi. 

Els grans gurus de l’economia, els grans capitosts del capitalisme, han determinat que açò ha de ser així per escapar de la crisi mundial que ells mateix han creat malèvolament, i són impertorbables, insensibles, davant el penar de les famílies ofegades per la pobresa. A més, tenen la gosadia de felicitar-se, perquè açò va bé, perquè açò funciona, perquè els estudiosos diuen que les estadístiques són il·lusionants i perquè totes aquestes desgraciades mesures que han imposat, són imprescindibles per crear un nou ordre, en el qual ells continuaran emmagatzemant diners i poder i els treballadors sobreviuran en la por i en la misèria, donant gràcies al patró, que tindrà cura de nosaltres com un bon pare i serà un bastió imprescindible en les nostres vides, com una bona mare.

I davant tot açò, que fem nosaltres? Manifestacions a ritme de samba, amb pancartes ben sabudes, itineraris marcats i omplint els carrers una bona cridòria. No seria millor una gran manifestació silenciosa i decidida, en marxa cap a les institucions, entrar-hi i fer fora als ineptes que les ocupen? Agafeu la balança i mesureu, però aviat, que la vida no dura sempre i s’esgota en un segon.