El secretari de l’Estat del Vaticà i cardenal Camarleng (administrador dels béns i dels ingressos del Patrimoni de Sant Pere), Tarcisio Pietro Evasio Bertone, de 75 anys d’edat, ha declarat durant la inauguració de la 99 Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Xilena, que “molt psicòlogues i molt psiquiatres li han demostrat, li ’han dit recentment, que no hi ha relació entre celibat sacerdotal, i la pedofília. Però sí que existeix esta relació entre homosexualitat i pedofília”.Per valorar exactament l'opinió del cardenal crec que és absolutament necessari retrobar-se en les definicions inequívoques d’allò que s’anomena pedofília (també paidofilia) i pederàstia, i encara que no sóc filòleg, humilment intentaré deixar-ho clar.L’etimologia del terme pedofília prové de les paraules gregues paidion, que vol dir xiquet, i filia, que vol dir amistat, afecte, amor..., per això, el pedòfil és qui estima els xiquets, però estima com la que podem oferir els pares, els familiars, els amics, i això és natural i lògic, per tant, el terme pedòfil s’hi ha d’aplicar a totes les persones que de manera sana i natural sentim estima, amistat, tendresa pels xiquets. Inclús, en una acceptació purament religiosa, està escrit que Jesús va demanar que deixaren els xiquets acostar-se a ell, perquè a ell li agradava l’amistat dels més menuts, però no fou un pederasta. La pedofília, per tant, no implica cap abús sexual infantil. En canvi la pederàstia, com la seua etimologia indica (paidión=xiquets i eros=desig, erotisme), no és altra que la utilització d’un xiquet o adolescent com a objecte sexual per part d’una persona que manté amb ell una relació de desigualtat, bé per edat o per poder, la qual cosa és una acció criminal sense pal·liatius i per això ha de ser tractada dins de la llei civil, i no hi ha prou, no serveix, que hom demane perdó pel mal fet.
Retornant al principi del cas, l’homosexualitat és una relació permesa entre dos adults que s’estimen, o que busquen noves experiències. La pederàstia, en canvi, no comporta el consentiment del menor. I si el menor consenteix, per engany o voluntàriament – com diu Bernardo Alvarez, bisbe de Tenerife, que sol ocórrer – l’església ha d’observar la seua pròpia regla i mirar el menor com el que és, car el dret canònic, per exemple, no permet el matrimoni de menors sense permís dels pares, però si no obstant això els menors i els pares volen donar eixe pas, han d’adreçar-se a l'arxidiòcesi, mitjançant el rector parroquial, per demanar autorització a la vicaria forana. I clar, si el menor dintre de l’església no pot casar-se sense tota esta sèrie de requisits, perquè és menor, cal pensar que és necessari tenir-lo per menor en totes les ocasions i circumstàncies. I si eixa regla tan simple i lògica no s’observa, hi ha que recórrer als vots en què els religiosos d’ofici es consagren a Déu: pobresa, castedat i obediència.
Estes persones, els pederastes dedicats a Déu, i aquells que intenten amagar-los o disculpar-los en el si de l’església catòlica, són autèntics delinqüents que haurien de ser expulsats del paradís en què viuen i ser jutjats immediatament per la llei civil, amb tot el rigor de la llei. Qualsevol ciutadà civil que fóra declarat culpable d’un delicte de pederàstia, segur que acabaria en la presó durant molt temps, però clar, estos dimonis celestials se n’han sortit de rosetes, perquè, “con la iglésia hemos topao, amigo Sanxo”. L’església, però, no és més que un invent dels homes i com va escriure Rabindranath Tagore, l’home és bo, però els homes són dolents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada