A la ràdio cantava una xicota, amb veu
melosa i panteixant, que deia estar “sí, sí, desesperada”. Pobra xicota. El
Marcel·lí, però, l’entenia i sabia ben bé del seu desesper.
Dementre, la Llúcia passava l’aspiradora
per tota la casa, cantussejant monòtonament al compàs de la música que
s’escapava de la ràdio. La Llúcia era la seua muller i amb ella duia casat més
de quaranta anys sense haver pogut empeltar res a les seues entraynes i, per
tant, sense fills a què dedicar-se ni a no res que els alegrés la vida de
veritat. El Marcel·lí sempre hi havia pensat, n’estava segur, que la culpa
d’aquella sequera era d’ella, perquè ell es considerava molt mascle i sempre ho
havia deixat clar per on havia passat...
Segur que tenia fills, sense saber-ho, d’algunes xicotes dels pobles dels
voltants que ell havia freqüentat, sobretot, a les festes patronals, quan ell
era un jove amb ganes de xuclar-se el món. I si això no era prou, les donotes del barri també podien donar fe de la seua potència i virilitat. La
Llúcia, però, era tan melindrosa, tan poqueta cosa, tan prima i amb una salut
sempre tan precària, que li era impossible engendrar un fill. Quan no tenia mal
de cap li feien mal els ossos; quan no tenia mal de ventre li’n feia el bescoll;
quan no tenia depressió es trobava cansada; quan no tenia estrès li abellia
plorar, i si de vegades cantussejava no sabies molt bé com prendre-ho... en
conclusió, era com una barca avarada que havia pres por de la mar i mai no
volia fer-s’hi, amarrada a port per les píndoles, les cervicals, els mals
oratges, l’angunia i el catastrofisme. Algun dia, però, els menys, en tenia de
bo, i era en eixos dies quan es trobava una mica més animada i cantaire. Quan es desdejunaven a la cuina, cadascú
es preparava el seu desdejuni, es parava el seu tros de taula i se l’alçava. Al
dinar i al sopar, mentre la Llúcia acabava de fer-los, el Marcel·lí, tots els
dies del món, parava la taula per a tots dos. Sempre igual.
-
- Quins coberts pose?
- -
Els de sempre...
I els de sempre eren dos ganivets, dues
culleres i dues forquilles, dos gots d’aigua i dues tovalloles de paper per no
embrutar-ne d’unes altres de tela que Llúcia encara conservava de l’aixovar. La
vida era tan igual, tan invariable, tan insulsa, que tenia semblança de màscara,
flaires de semat i color de defunció.
La Llúcia anava i venia conformada i
absorta amb les seues malalties i no sabia ben bé de quina cosa més. Canviava
de caràcter amb tanta freqüència com el Marcel·lí ho feia de camisa, i de bé a
mal, en un dir Jesús. Ell no s’hi trobava a gust amb aquella situació que, des
de feia tants anys, s’havia instal·lat a les seues vides, ni amb les
circumstàncies que ja li resultaven del tot inaguantables. Sense no dir res –
pensa el Marcel·lí – el dia que menys s’ho espere me n’aniré de casa i me la
deixaré. Sí, me la deixarà d’una vegada per totes, car quan més temps passa,
menys l’entenc. Total – seguia dient-se – per fer-me el menjar no em cal estar
casat ni aguantar aquestes cares sempre amb el morro tort i agre. De diners en
tinc prou, i de sobres per viure bé, però ben mirat, si ens divorciem i el
jutge diu que li n¡he de passar... això és aigua d’un altre càntir, perquè
clar, ella es quedarà la casa i a mi em tocarà muntar-me’n una de nova i...
busca’t lloguer, compra’t mobles, posa’t alguns cortinatges perquè no et vegen
els veïns, comprar la nevera, la rentadora, la tele,el gas... no, no puc
anar-me’n, no m’arribarà la pensió per mantenir dues cases... Clar, com que
ella es quedaria la mar de regalada i tot posat li’n sobrarien per dalt del
cap, perquè ja se sap, una dona sola en qualsevol cosa s’apanya, però jo, un
home, no podria viure, no arribaria a la fi de mes i hauria d’estar tot el dia
tancat a casa, com una rata empresonada, per tal de no fer-me ni un miserable
cafè a la llar del jubilat. Així no es pot
viure, això no és de llei. No la puc deixar, no, alguna cosa, però, hauré de
fer per alliberar-me d’ella... La mataré, sí, la mataré i diré que ha sofert un
accident a casa. Li fotré un colp al cap amb la maça de morter i diré que s’ho
ha fet ella en caure a la cuina... ja se sap... l’oli de fregir, que esquitxa
el pis... però la policia voldrà saber on s’ha pegat en caure al terra, on
estava jo en eixe moment, com he pogut escoltar-ho si estava veient la tele
estant una mica sord com estic. Massa pregunte, segur que em pose nerviós,
fique la pota de seguida i em tanquen a la presó fins que em mora i tots dos
haurem perdut: morta ella i jo tancat entre lladres i assassins. No, no és un
bon plantejament... millor la mate, després la trossege en trossos ben menuts i
la colgue al riu, amb bosses de fem... després, en dir que s’hem barallat i
ella se n’ha sortit per la porta. Jo no sé on és ni on se n’ha anat, no, no sé
res, de veritat que no. Però ni una trucada li ha fet? – segur que em
preguntarà la policia – no, no res, ni una trucada, ni una carta... no, no
res... la veritat és que comence a estar molt preocupat, perquè, on pot haver
anat si nosaltres no tenim família?... a més, m’ho hagués dit perquè nosaltres no
tenim secrets i tot s’ho parlem... I la policia, veient-me tan amoïnat, s’ho
creurà i em deixarà en pau. Cas tancat i en paus! A la fi, lliure i sol.
-
- Què te’n vas?
- -
Torne de seguida...
-
- On vas?
-
- Torne de seguida...
Marcel·lí se’n va anar al poble del
costat, per allò de les sospites, a la recerca d’una ganiveteria on poder
comprar un ganivet ben gran i esmolat. Millor pensat. No caldria ni pegar-li un
colp al cap... amb aquell ganivet perniler i una mica de traça, acabaria de
seguida amb la jugular d’eixe fideu que tenia per dona. A més, com que ella era
tan poqueta cosa i estava tan medicada, a penes li brollaria sang... en netejar
després una mica, tot quedaria igual que si no hagués passat res. Seria fàcil.
Li’l van embolicar amb molta cura. Vaja en compte i no es talle, que està molt
ben esmolat, li va dir el dependent. Així ho faré, no s’amoïne que tindré molta
cura en no ferir-me, li va contestar el Marcel·lí.
Ja em queda poc. Tota la casa serà per a
mi, sense interferències – pensava el Marcel·lí de tornada a casa. No m’he de
posar gens nerviós... és molt fàcil perquè ella ni s’ho imagina i estarà tan
preocupada amb els seus dolors, que no em farà ni cas quan m’acoste per darrere
d’ella a matar-la. Tota la casa meua, tota per a mi, sempre a soles... sempre
a soles... sempre a soles... I què faré quan estaré tot sol?... no sabré estar sense el cantussol
de Llúcia, ni les seues queixes, ni les seues píndoles... I la roba? Qui me la
rentarà i me la planxarà si no he fet res d’això en tota la meua vida?...
mira... això són coses que no les havia pensat, però en ficar una dona en casa
tot arreglat... I per què havia de posar altra dona a casa tenint-ne una ja?...
i si és dolenta i em furta coses de casa o no les deixa com a mi m’agraden?...
a més, els bons comptes fan bons amics i clar, desprès de tants anys amb la
Llúcia... pobra d’ella, a la fi de la seua vida trossejada i colgada al riu...
res, val més un pardal a la mà que una perdiu a l’aire.
-
- Ets tu, Marcel·lí?
-
- Sí.
-
- Què ja has vingut?
-
- No veus que sí?
-
- Que hi portes?
-
- Un ganivet... un ganivet per tallar el pernil.
-
- Però si no en tenim de pernil!
-
- Tant se val, en comprarem un i arreglat... a veure si
menjant pernil se te’n van tots eixos dolors que tens.
- -
Si tu ho dius...
-
- M’han dit que és molt bo i que el greix del pernil tot ho
cura.
-
- Sí, això diuen a la ràdio.
- -
I a la tele.
El Marcel·lí es va seure davant del
televisor sense gosar de moure’s. La Llúcia se’n tornà a la cuina per continuar
amb la feina mentre pensava que, els homes, quan es fan vells, es tornen molt
rars i desficaciats. Veges tu quina mania havia agafat ara amb el pernil
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada