VISQUÉREM UN TEMPS

Visquérem un temps en què tot eren flors i violes, te’n recordes, amic? Visquérem un temps en què els treballadors teníem alegria, te’n recordes, company? Visquérem un temps en què tot era la terra de Xauxa, te’n recordes, amic? Teníem tantes coses. Lluny de la pobresa i  apartats de la misèria treballàvem contents, perquè els sous es corresponien amb el nostre esforç, te’n recordes, amic? Treballàvem tranquils protegits per convenis laborals que definien els nostres drets i els terminis de la nostra ocupació, te’n recordes, company? I els nostres fills podien estudiar, formar-se i acabar carreres amb esforços econòmics resistibles, te’n recordes, amic? I algun cap de setmana podíem fer alguna escapadeta a un lloc indeterminat, perquè la seguretat era nostra i els estalvis també, te’n recordes, company? I no s’escoltava tant parlar de l’abandonament dels dependents, ni dels desnonaments, ni dels pobres de solemnitat, te’n recordes, amic? Llavors teníem futur i certeses i història sense alterar i Il·lusions per lluitar. Era un temps sense ministres de cultura de somriure diabòlic sortit del Wàter, te’n recordes, company? Era un temps sense ministres de treball encomanats a la verge de Fàtima, ni ministres d’hisenda insolents escapats de la sèrie groga dels Simpson, ni presidents muts en menys decisió que els óssos mandrosos, te’n recordes, amic?

Ho deia Raimon. Pèrfidament ens han robat el futur i ens l’han posat a l’esquena. Àvidament ens han amagat la història i ens han dit que no en tenim, que la nostra és la d’ells. I diabòlicament ens han furtat la cultura sense més arguments que la força. Maquinalment han acabat amb la nostra seguretat, amb les nostres certeses i ja no sabem ni el que som, ni on som, ni cap on anem, t’adones, amic, que hem de sortir al carrer junts, molts, quan més millor, si no volem perdre-ho tot, t’adones, company? T’adones, amic?