L'ANIHILAMENT DE LES CAIXES D'ESTALVI

Algú havia de dir-ho, i segurament ja ho han dit més d’una vegada. Per a mi, treballador d’una Caixa d’Estalvis que em proporcionà un excel·lent treball, bon passar i em facilità la vida molt més del que jo podria haver imaginat, era una assignatura pendent explicar, humildement i sense cobejances, perquè tothom ho entenguera sense necessitat d’acudir a assajos universitaris, ni articles d’economistes prestigiosos. Com tots sabem, les caixes eren entitats amb una finalitat social i benèfica, creades amb la intenció de servir modestament la gent més necessitada del poble i ajudar l’economia comarcal en la mida del possible. En aquelles entitats els treballadors entràvem de calbot, per influències en els òrgans directius i segurament – no es pot negar –algú es beneficiaria, però de cap de les maneres imperava el deliri de poder social i econòmic que amb la politització de les caixes es va arribar.      

Les caixes d'estalvi foren saquejades i anihilades pels polítics que les ocuparen, prenent-les com a propietat privada. Una propietat privada què podien ordenar a la seua conveniència personal i sense cap norma bàsica de gestió. En un principi s'hi van apoderar dels consells d'administració, de les comissions de control, de l'obra social, del personal i de tot allò que els va abellir, fins arribar a la creença que eren propietat privada i per tant, susceptibles de ser gestionades en la totalitat. Tot es regia per la proporcionalitat: tants membres del partit majoritari, menys del següent, alguns en representació dels treballadors i sindicats i altres pels impositors, tots ells, llevat del polítics, en minoria absoluta, la qual cosa deixava les mans lliures al polítics més votats per fer i desfer en parer estrictament personals i de caire polític. Començava llavors l’etapa de la desmesura. Es posaren sous i dietes per assistència a comissions que ells controlaven. Es dotaren de medis per gastar sense justificar despeses. Per un no res s’inventaven viatges a altres països que, de no ser perquè eren pagats amb els diners de la Caixa, alguns mai no haurien pogut fer. Organitzaven àgapes, sense pressupost establert, en restaurants de deutors, a compte de préstecs impagats, o companyons de correries. Coneguérem els préstecs concedits sense criteris d’optimització, a gratcient de què molts d’ells mai no serien recuperables, operacions inviables que pesaven com una llosa en l’economia de la institució, però que malgrat tot, es perllongaren en el temps, sistemàticament, per alleugerar l’economia d’amics personals, per afavorir societats i/o empreses dirigides per persones amb interessos comuns amb els dels polítics, a canvi de prebendes, regals, diners i patrimoni que molts d’ells, mai de la vida podien haver somniat tenir. Un malbaratament, una arbitrarietat i una gestió absolutament deslleial, que propicià l’enriquiment impensable de moltes persones, com ara estem veient amb els casos dels delinqüents com Blesa, Rato, i una llarga colla d’impresentables i la desfeta de totes les Caixes, grans i menudes, que no van poder suportar aquest desgavell. Això, en paraules que tothom pot entendre, va ser el que va ocórrer amb les Caixes i els seus dirigents.

Hi havia polítics decents? Naturalment que sí, com ara.  N’hi havia de molt decents en les institucions, però els vividors de torn s’encarregaren d’arraconar-los fins convertir-los en invisibles i sense cap pes específic en les decisions. També com ara. Les Caixes han estat les víctimes innocents de tot aquest passatge històric i els polítics els culpables, perquè les Caixes, per si mateix, no són res. Tot ho fem les persones i certes persones feren funcionar les Caixes bastant bé, amb decòrum, ajustades a la seua dimensió i possibilitats i altres s’encarregaren d’espoliar-les en benefici propi.