EN EL RECORD ENCARA

Avui és un dia per recordar que Jaume Bru i Vidal, el gran poeta, historiador i cronista oficial de les ciutats de València i Sagunt, va morir. Era l’11 de novembre de 2000, fa, per tant, catorze anys exactes. Era un dia que jo romania ingressat a l’hospital de Sagunt, per un d’aquells episodis cardíacs que des de tant de temps m’acompanyen i em mediatitzen. No recorde exactament l’hora i no puc recordar si era al de matí o a primeres hores de la vesprada, però fou un colp terrible saber que aquell cavaller de les lletres, l’home educat i cortès per antonomàsia, la persona que estimava el seu poble com ningú, l’autor d’una obra magna, escrita en prosa i poesia, ens deixava orfes de referències. 

No escriure sobre la seua obra, perquè ni sé ni vull intentar-ho, però m’agrada i recomane. I és tan extensa, que necessitaríem moltes més paraules de les que es podrien escriure en aquest apartat per explicar-la o simplement llistar-la. No obstant, gose citar una pinzellada de coloració variada que trobe en les meues prestatgeries: Tres cançons de primavera, Retrobament, Cant al meu poble, Antologia de poetes saguntins, Ofrena lírica, Testimoni i ofrena, Kanèfora, Antologia poètica, Recer de tardor, Clams d’ardida confessió, Glorieta i altres poemes per a infants i una nodrida col·lecció d’assajos, parlem ben bé de Jaume Bru i Vidal. 

Per això em remetré a fer servir aquestes ratlles com un sentit recordatori a l’home lleial, distingit i compromès socialment, Jaume Bru i Vidal, el principal que tants ulls i tants afanys va despertar en la consciència patrimonial dels saguntins. Avui fa catorze anys de la seua mort, i també, d’un dia d’aquells en què jo escapava d’ella, sense altre valor que la joventut que, llavors, encara em mantenia. Em va doldre la mort del Mestre tant, com em va alegrar retornar a la vida. In memoriam Jaume Bru i Vidal.