DEL TREBALL A LA SUPERVIVÈNCIA

Quan jo estava en edat de merèixer la vida era molt quadriculada, programada per anys i pans d’una tradició en què el treball era l’eix central, al voltant del qual havia de girar la vida. El treball ens havia de proporcionar uns horaris plens de rutina, al mateix temps que una posició social determinada pel tipus de treball, el sou i la vestimenta necessària per desenvolupar la feina. El treball es concedia en condicions de perpetuïtat, és a dir, en un contracte que cobria tota la vida laboral fins la jubilació, amb un sou adient per viure dignament amb drets socials i sense terratrèmols econòmics. Eixe treball fix també donava la possibilitat de comprar un pis, en un d’eixos edificis que classifiquen les famílies com els insectes en els museus, segons ingressos, categoria laboral i poder adquisitiu. També permetia fer família i, amb una miqueta d’esforç, donar estudis als fills. Alguns, fins i tot, accedien a la propietat de cases en la muntanya o de petits apartaments en la platja. Així que, tornant al principi, de jove estudiaves, d’adult et casaves i tenies fills, viatjaves amb cotxe propi, consumies de tot i per tot encara que no ho necessitares i de vell et jubilaves i et dedicaves a passejar pel solet, a dirigir obres, a anar al bar a jugar una partida o a avorrir-te sobiranament, anant d’ací enllà, sense guió, com un llop enclaustrat. I si tots els passos t’acompanyaven, et senties ufanós, la dignitat personal treia el nas per tots els porus de la pell i el consumisme s’utilitzava com un signe que definia, ben a les clares, la teua posició social: Millor un Mercedes que un Opel i millor un Opel que una Vespa; millor un àtic que un pis i millor un pis nou que una casa vella.

Ara, però, la terrible crisi a què estem abocats, ha canviat el treball com eix de la nostra vida per la supervivència com a cigonyal. Perquè la crisi, i les mides aplicades pels governs de torn, han aconseguit que el treballadors treballen per res, per misèria pura i dura, en condicions d’una esclavitud moderna que s’escampa arreu del món, amb contractes indignes per a qualsevol persona, honoraris de pobresa, horaris poc intel·ligibles i espatllats per la por a ser acomiadats en qualsevol moment, a voluntat de l’empresari i sense cap dret que pague la pena. El consum s’ha aturat a la força, perquè la majoria dels treballadors ha de resoldre problemes algebraics per acabar el mes sense suïcidar-se. Són treballadors pobres de solemnitat i clar, això fa caure la posició social i la dignitat individual a nivell d’oprobi. Oprobi  perquè el sou no els permet consumir com al seu veí. Torbació perquè han de valer-se d’un cotxe més vell que la catedral de València i no se’l poden canviar. Timidesa perquè han de demanar els llibres a altres famílies perquè els seus fills vagen a escola. Vergonya perquè, si es complica un poc la vida, hauran d’anar a parar a un menjador social. Turpitud perquè, possiblement, hauran de vestir roba de Càritas. Deshonor per no poder oferir-los als fill un futur cert i joiós. I tot açò implica infelicitat, ressentiment social i malestar familiar per no poder dur una vida “normal” com, afortunadament, altres la duen, perquè malgrat treballar sense hores, sense dret a vacances, ni baixes per malaltia, ni compensacions econòmiques fora del sou, continuen sent pobres de solemnitat en un marc d’autèntica supervivència.