LA CRISI I ELS POBRES

Segons expliquen ufanosament els membres del govern espanyol, anem en la bona direcció, se n'estem eixint de la crisi com es manifesta amb les macroxifres econòmiques que ens presenten, i el president Rajoy i tots els ministres que conformen la clac ens diuen. La veritat, però, és, que encara continuem amb un nombre inassolible de gent parada, o de gent en treball precari, que viu sota la línia que marca la pobresa i que, en decència, no permet treure pit ni llençar les campanes al vol, perquè tot açò no és més que la conseqüència d'una reforma social conduïda per l'afany d'aconseguir majors guanys, a favor d'aquells que ja són rics i alhora, aprimar la franja de la classe mitja, transvasant gent a la franja dels més pobres. Amb aquest objectiu, les empreses s'han desfet de molta mà d'obra, han tancat portes i negocis adduint que la societat actual ja no necessita més treballadors, pensant en una racionalització del cost, substituint persones per maquinària i per ordinadors,  que tot ho faciliten, i acaben amb la problemàtica que comporta tenir personal (baixes per malaltia, vacances, lactàncies, picardies...). Tots sabem que davant la possibilitat de posseir diners i poder, l'ètica calla.

És veritat que tota la vida, i en totes les situacions, hi ha hagut pobres, que no són altres que aquells que no han pogut assolir l'ordre imposat pels poderosos i que els ha reduït a la condició d'inadaptats. El govern de Rajoy no ha llençat ni un sol missatge que el comprometa a reduir la pobresa obcecat com està en seguir, fil per randa, les ordres de l'Europa d'Alemanya i altres més. I amb aquesta  docilitat i subordinació no ha fet més que afavorir la creació d'una classe marginada que viu en un món a banda de totes les classes socials existents, sense  oportunitats ni esperança de tornar a formar part d'aquella societat en què vivia. No és gent que aporte cap funció útil per a la societat: és la gent idònia per convertir-se en el punt central d'una diana en què confluiran tots els mal socials. Gent inadaptada que, amb l'esperança perduda de trobar un treball que el retorne a la dignitat perduda, vaga pels carrers, pren les places i ens fa por a la gent "decent", sense parar-nos a pensar que molts d'ells, abans d'arribar la crisi, eren gent normal, amb treball i família, que podien pagar els rebuts de la llum, del gas, els impostos i algun sopar esporàdic en un restaurant de menú mòdic.

Amb els pobres que treballen en precari i que també viuen al llindar de la pobresa, la societat és menys aguerrida i els veu com persones respectables que passen per un període de mala sort, però que, a diferència dels que viuen al carrer (desnonats, estrangers, borratxos, putes i escòria en general), aviat trobaran millors condicions i recuperaran la vida que abans tenien.

Mal anem si oblidem que l'essència de tota moral és l'impuls de sentir-se responsable del benestar dels més necessitats. Mal acabarem si no canviem aviat el model de societat en què estem sumits i finiquitem governs despòtics que fan i desfan al seu albir en favor dels de sempre. Per això cal fer via a diari amb generositat, justícia, decència, lleialtat i coherència amb una ètica de vida responsable, que és molt, però encara no és bastant.