LES EMPRESES I ELS TREBALLADORS

Avui, els treballadors de Bosal passaran la nit tancats en el saló d'actes de l'Ajuntament de Sagunt, en protesta pel tancament de l'empresa que els ha acomiadat, deixant-los amb el cul a l'aire, sense cap raonament que explique el tancament i sense futur familiar. Un tancament amb el qual, jo m'agermane sincerament. Per què, em pregunte? I la meua resposta és molt simple: les empreses no són ONGs i practiquen polítiques fonamentades en els resultats i el repartiment accionarial de dividends. És a dir, canvien diners per treball: a més càrrega de treball més diners a repartir entre els propietaris; a menys comandes de treball, menys diners a repartir. I clar, com que totes les polítiques han estat, i estan dirigides per capitosts milionaris, quan els números no els eixen, apliquen tota la demagògia haguda i per haver, acusen del tancament tots els estaments oficials, tanquen les portes i marxen a la recerca de zones deprimides on la producció serà a preu de ganga i els drets laborals dels treballadors inexistents. D'açò tothom en sabem bastant, especialment a Sagunt. I això és el que passa amb Bossal, que sense cap explicació coherent ni mitjanament comprensible, deixa els treballadors amb el cul a l'aire, sense cap protecció i amb el futur familiar més negre que la boca del llop. En aquest moment, a més de Bosal, també tenim l'exemple de Lafarge, que després de seixanta anys explotant la pedrera del Salt del Llop, en el centre del pulmó de la ciutat, pretén que li allarguen el permís durant quaranta anys més, amb la qual cosa, acabarien amb tot un paratge declarat d'interès ecològic municipal i intenten, a qualsevol preu, fer responsable de la desgracia dels seus treballadors l'Ajuntament i la Generalitat. El responsable real d'aquesta situació no és altre que la pròpia empresa, ja que després de tant de temps servint-se d'una pedrera al costat de la fàbrica, no ha estat capaç de pensar en futur i planificar, en temps i forma, altres extraccions. Però clar, segurament això reduiria els beneficis i Lafarge no està per perdre ni un bri de la seua caixa.
Por, fa por veure com les empreses actuals planifiquen i operen al seu lliure albir, i tenen els treballadors com autèntiques titelles, cada dia amb jornals més baixos i amb els drets laborals minvant dia rere dia, però la vindicació del poderós és sempre efectiva, perquè només ells, els seus amics i tots aquells que per treure rèdit polític els ballen els nanos, tenen la solució.