LAFARGE, UNA CANÇÓ ESPESSA

Fa por llegir que Arcelor Mittal reduirà la seua producció en 240.000 tones anuals a partir del proper més de setembre. Fa por, perquè eixe tipus de mesures sempre ens aboquen a situacions que acaben amb l'acomiadament d'una part dels treballadors, o en el tancament de la pròpia empresa, adduint motivacions diverses que, finalment, sempre conflueixen en els interessos propis de l'empresa. Arribat el cas, l'empresa argumentarà que és impossible mantenir la mateixa plantilla quan la producció és menor, o bé, que els balanços no els quadren, però ocultaran la veritat fent servir totes les estratagemes hagudes i per haver i malauradament, un dia qualsevol, amb nocturnitat i traïdoria, tancaran les portes, faran fora tots els treballadors i, amb les butxaques ben plenes i el futur assegurat, marxaran a un altre lloc on produir els eixirà més barat.  D'això en sabem bastant els veïns de Sagunt i Port de Sagunt, perquè d'exemples ens en sobren un bon grapat, alguns de ben recents. I a pesar de ser una situació cristal·lina, per evident, sempre hi haurà gent que, per aconseguir rèdits polítics, farà l'impossible per culpar de tots els mals a les administracions, fent servir tantes maquinacions com considere útils per sortir-se'n amb la seua.

Innegablement, les empreses, encara més les més grans, no són ONGs disposades a posar diners a canvi de res. En absolut, canvien diners per treball i quan els diners fallen o els treballadors molesten, ja sabem el que fan, perquè el seu fin no és altre que aconseguir bons redits, quadrar balanços en beneficis, quan més astronòmics millor, i tenir els treballadors en les pitjors condicions que la llei empare, de manera que a millors sous, pitjors beneficis, i a pitjors sous millors beneficis.

Lafarge no és una excepció: n'és una empresa internacional implantada al nostre municipi amb l'única motivació d'aconseguir rèdits i, com fan totes, quan els números no els quadren, tancaran i marxaran, no sense demanar el que no és possible, recorrent a totes les martingales, intentant subornar la societat amb accions d'última hora, pensant gens en els treballadors i molt amb les comptes corrents de l'empresa i dels empresaris. I això serà tot. A Lafarge l'importa un rave totes les famílies que depenen d'ella i el futur que els espera. Perquè si no fóra així,  l'empresa fa temps que hauria de tenir preparades solucions a possibles problemes futurs, com és l'esgotament de la pedrera del salt del llop per l'extracció de matèria prima, després de més de 60 anys explotant-la. Una extracció que ha afectat i afecta  greument un paratge natural com és la muntanya de Romeu, a les propietats de molta gent, que foren adquirides a base de molt de sacrifici, i a uns veïns que les volen mantenir sense viure pendents d'un perill cert sobre les seues cases i les seues pròpies vides. Ells també són part del problema i amb ells també cal pensar.

A mi em preocupen moltíssim els treballadors de Lafarge, com els de Bosal, com en son dia fou La Fàbrica, Menera i tants altres. I aniré a manifestar-me amb ells sempre que m'ho demanen, i faré tot el possible per ajudar en la recerca d'una solució, però sense oblidar que la solució la té Lafarge i no és altra que fer el deures com cal i buscar pedreres noves, sense haver d'esperar l'últim moment, quan la pedrera actual ja està esgotada i ha de recórrer a  enganyar a la gent malcorant-la i jugant amb els dubtes i el dolor d'uns treballadors que no es mereixen tanta hipocresia. 

NOTA. Actualment, la pedrera ja s'ha menjat tota la banda de dalt de la muntanya i ha superat per baix el nivell original de la muntanya, la qual cosa suposa un autèntic desastre ecològic i un perill pels veïns, com s'explica a l'article.