LA BANDA DELS PEPERONI

Com que l'article de Juanjo Millas és realment bo, i per si de cas no hi arriba a molta gent ( per allò de que en aquest país no llegim el diari)he decidit posar-lo al blog. Cal llegir-lo amb atenció i veure la foto de "la banda" dels PePeroni. Tots els desficacis que trobeu a la traducció són meus i només que meus, encara que m'he esforçat per conservar, fil per randa, l'escrit de l'autor.


*Sueños. Juan José Millas**

Jo vull estar imputat, com Camps, per a ser feliç, per riure amb la franquesa amb què riu ell, per divertir-me a l'entrada i eixida dels jutjats, perquè la gent m'aplaudisca i m'aclame coma un actor de moda, perquè l'alcaldessa de València, o qualsevulla altra, s'hi mora per acompanyar-me, del braç, als tribunals de justicia. Tinc dret a ser feliç, a que em regalen vestits i entrades per anar al circ, així mateix com a la meua esposa i als meus fills. Jo vull que els meus defectes s'hi facen públics i que la gent els hi prenga per normals, de la mateixa manera que sembla ser normal no utilitzar mai les targetes de crèdit.

-Estimada, te prenc dotze mil euros de la caixa de la farmàcia per fer-me unes jaquetes.
-Val, cor meu, però no hi demandes factura, que estic dels papers fins el monyo.

Jo vull que les bosses de plàstic amb què la gent em veu anar i tornar pels carrers estiguen plenes de bitllets de 500 euros i no de bajoques o lletugues. Jo vull pagar al comptat els meus viatges a Sud-àfrica (8.000 euros)i tornar-ne'n 300.000 en bitllets de 50 sense que a ningú no li semble sospitós. Què passa? Són obligatòries les transferències?. Jo vull estar a gust amb mi mateix, amb la meua consciència, com el Trillo, que no té cap ni un de remordiment per allò del Yak 42. La cosa mala és que jo no he estat implicat en no res rar, ni en estafes, ni en morts, ni en suborns, ni en maquinacions per alterar la vàlua de les coses, només en petites misèries, en ximpleses d'anar per casa, en mesquineses que no criden l'atenció dels jutges, que no van enlloc. I per això, sospite, patisc de tants problemes de consciència i de tantes dificultats per a ser feliç. No en tinc d'amiguets com El Bigotes, com Correa, no freqüente els baixos fons. Del treball a casa i de casa al treball, miserable vida. Per això Rita Barberà no em crida per acompanyar-me al jutjat i fer unes risetes pel camí, com els actors fan quan travessen l'estora vermella. Jo vull ser un xoriç, no pels vestits, ni pels viatges a Sud-àfrica ni pels 300.000 euros que em donen un dia i els torne l'endemà amb bosses del supermercat, si no perquè la gent m'estime més.