EndGame - Blueprint For Global Enslavement

Propòsit del joc - Projecte per l'esclavització global (2:19:26)

Al film, el periodista Alex Jones desemmascara al súper poderós Grup Bilderberg; format per membres de la reialesa europea, funcionaris i polítics influents dels països més desenvolupats i poderosos empresaris multimilionaris. Aquest grup ha dictat les polítiques d'Occident dels últims 50 anys i es reuneix anualment en alguna de les principals ciutats d'Europa, i cada quatre anys a Amèrica del Nord, des de 1954. Tots units en una mateixa meta: Un Govern Mundial. Passant a través de diversos capítols de la història de la humanitat, des de principis del Segle XIX i fins als nostres dies, Jones va lligant caps i despullant un sense fi de conspiracions que han fet més poderoses a les, ja en aquells dies poderoses, famílies Rothschild i Rockefeller. Ferris amfitrions Bilderberg. Com els Rothschild es van apoderar de l'economia britànica, després de la derrota de Napoleó Bonaparte, propagant a la borsa la notícia inversa als fets. Com el cartell de la banca internacional ha fomentat les crisis que van desencadenar les 2 guerres mundials i van finançar a banda i banda en aquests conflictes, multiplicant diverses vegades els seus guanys, a costa de milions de morts i deixant en ruïnes a Europa. Per a aquesta gent, la misèria i també la mort dels altres és una oportunitat de negocis. Tot amb el pretext de treure les barreres limítrofs al comerç entre aquests països. El molt delineat pla busca establir el domini perpetu de l'elit Bilderberg, a través de l'economia, com a excusa inqüestionable, destruint la sobirania nacional i territorial dels països. Establint un únic Govern Mundial, comptant amb la complicitat dels organismes internacionals: Fons Monetari Internacional (FMI), Banc Mundial (BM), Organització Mundial del Comerç (OMC) i ... l'Organització de les Nacions Unides (ONU).

http://video.google.es/videoplay?docid=4322095666634526310&ei=7a3YSq-1LdHF-AbytM2jCg&q=alex+jones+bilderberg+subtitulado

Si l’enllaç no funciona copieu-lo i pegueu-lo al vostre buscador.

GOLDMAN SACHS I ELS COLPS D'ESTATS ECONÒMICS

La situació política i econòmica a Europa és ja insostenible. Assistim impassibles al traspàs de poders a Itàlia i Grècia. Els mitjans de comunicació passen de puntetes sobre el fons de l'assumpte, i independentment de l'antipatia que els seus dirigents despertaven en amplis sectors de la població, en la pràctica aquest canvi suposa reemplaçar els "Democràticament" escollits per altres, els anomenats "tecnòcrates", que ni van ser elegits pel poble, ni els resulten tan sols familiars. Si el sistema democràtic actual es trobava ja de per si en un estat deplorable, i malgrat que es faça ostentació de què totes les garanties parlamentàries han estat respectades, això constitueix tècnicament un cop d'estat encobert en el qual els beneficiaris són els mercats i les seues estratègies especulatives salvatges. Ho explique, perquè quede clar:

Sabeu qui són Lucas Papademos (actual dirigent Grec després de la dimissió de Papandreu) i Mariano Monti (ara al capdavant del govern italià)? Sabeu qui és Mario Draghi (actual president del Banc Central Europeu)? Sabeu el que és Goldman Sachs?

Us ho explique:

Goldman Sachs: és un dels majors bancs d'inversió mundial i corresponsable directe, juntament altres entitats com l'agència de qualificació Moody 's, de la crisi actual, i un dels seus majors beneficiaris. Només a tall de pinzellada, el 2007 van guanyar 4 mil milions de dòlars en operacions que van desembocar en el desastre actual. Com ho van fer? Animar als inversors a invertir en productes subprime que sabien que eren productes escombraries, i al mateix temps es van dedicar a "apostar" en borsa pel fracàs dels mateixos. Això és només la punta de l'iceberg, i està molt documentat,
podeu investigar-ho. Mentre llegiu aquest e-mail s'estan folrant a base de especulació sobre els deutes sobirans.

Papademos: Actual primer ministre grec, després de la dimissió Papandreu. No elegit pel poble. Ex-governador del Banc de la Reserva Federal de Boston entre 1993 i 1994.  Vicepresident del Banc Central Europeu de 2002 a 2010. Membre de la Comissió Trilateral des de 1998, fundada per Rockefeller, lobby neoliberal (es dediquen a comprar polítics a canvi de subornar). Ex-Governador del Banc Central de Grècia entre 1994 i 2002. Va falsejar els comptes de dèficit públic del país amb l'ajuda activa de Goldman Sachs, el que va conduir en gran part a l'actual crisi que pateix el país.

Mariano Monti: Actual primer ministre d'Itàlia després de la dimissió de Berlusconi. No elegit pel poble. Ex director europeu de la Comissió Trilateral abans esmentada. Ex-membre de l'equip directiu del grup Bilderberg. Assessor de Goldman Sachs durant el període en què aquest va ajudar a amagar el dèficit del govern grec.

Mario Draghi: Actual president del Banc Central Europeu en substitució de Jean-Claude Trichet. Ex-director executiu del Banc munidal entre 1985 i 1990. Vicepresident per Europa de Goldman Sachs entre 2002 i 2006, període en què es va realitzar el falsejament abans esmentat.

Bé, quina casualitat, tots de la mà de Goldman Sachs. Els que van crear la crisi es presenten ara com l'única opció viable per sortir de la mateixa, en el que la premsa nord-americana està començant a cridar "El govern de Goldman Sachs a Europa".

Es tendeix a voler fer-nos pensar que la crisi ha estat una mena de relliscada, però la realitat apunta que darrere hi ha una voluntat perfectament orquestrada de fer-se amb el poder directe en el nostre continent, en una maniobra sense precedents a l'Europa del segle XXI. La estratègia dels grans bancs d'inversió i agències de qualificació, és una variant d'altres dutes a terme anteriorment en altres continents, es desenvolupa des de l'inici de la crisi i des del meu punt de vista està sent la següent:

1. Enfonsem als països mitjançant l'especulació en borsa / mercat. Els tornem bojos de por al que diran els mercats, que nosaltres controlem, cada dia.

2. Els obliguem a recórrer a préstecs per mantenir-los en Status Quo, o a salvar-lo. Aquests préstecs estan estrictament calculats perquè els països no els puguen pagar, com és el cas de Grècia que no podrà cobrir mai el seu deute, ni encara que el seu govern vengués el país sencer, i no és cap metàfora, n’és matemàtica pura.

3. Exigim retallades socials i privatitzacions en detriment dels ciutadans, sota l'amenaça que si els governs no els porten a terme, els inversors es retiraran per por de no poder recuperar els diners invertit en el deute d'aquests països i altres inversions.

4. Es crea un altíssim nivell de descontent social, propici perquè el poble, ja sonat, accepte qualsevol cosa ( treball i/o salari) per eixir-se’n de la situació.

5. Col·loquem els nostres homes on millor convinga.

Si us sembla ciència ficció, informeu-vos: aquest tipus d'estratègies estan perfectament documentades i s'han utilitzat amb diferents variants al llarg del segle XX i XXI en altres països, notablement a Llatinoamèrica per part dels EUA quan es dedicaven, i se segueixen dedicant en la mesura en què poden, a asfixiar econòmicament mitjançant el deute exterior, per exemple a països de l’Amèrica Central, per crear descontent social i aprofitar-lo per col·locar a dirigents afins als seus interessos. Ara això està passant a Europa, i ja no és que ho faça EUA, sinó que el fa la indústria financera internacional. I el que està passant sota la mirada impotent i/o còmplice dels nostres governs és el major robatori mai realitzat en la història de la humanitat i a escala planetària, són cops d'estat, i violacions flagrants de la sobirania dels estats i els seus pobles.

Sembla mentida, però té tants aspectes de realitat, que costa pensar que siguem tan borregos, que ens deixem manipular per aquests "Impresentables" totpoderosos. És molt fàcil informar-se a Internet. Digueu-ho als vostres amics, passeu el correu electrònic a qualsevol que puga estar interessat. Se'ns estan menjant vius ... La gent ha de saber-ho. 

La globalització de la protesta, per JOSEPH E. STIGLITZ

El moviment de protesta que va néixer al gener a Tunísia, per després estendre a Egipte i d'allí a Espanya, ja és global: la marea de protestes va arribar a Wall Street i a diverses ciutats dels Estats Units. La globalització i la tecnologia moderna ara permeten als moviments socials transcendir les fronteres tan veloçment com les idees. I la protesta social va trobar a tot arreu terreny fèrtil: hi ha una sensació que el "sistema" va fracassar, sumada a la convicció que, fins i tot en una democràcia, el procés electoral no resol les coses, o almenys, no les resol si no hi ha pel mig una forta pressió als carrers. Al maig vaig visitar l'escenari de les protestes tunisianes, al juliol, vaig parlar amb els indignats espanyols; d'allà vaig partir per reunir-me amb els joves revolucionaris egipcis a la plaça de Tahrir del Caire, i fa unes poques setmanes, vaig conversar a Nova York amb els manifestants del moviment Ocupar Wall Street (OWS). Hi ha una mateixa idea que es repeteix en tots els casos, i que el moviment OWS s'expressa en una frase molt senzilla: "Som el 99%".

Un multimilionari com Warren Buffett paga menys impostos que la seua secretària

Tenim un sistema on als banquers són rescatats, i les seues víctimes són abandonades.Aquest eslògan remet al títol d'un article que vaig publicar fa poc. L'article es titula De l'1%, per l'1% i per a l'1%, i en ell descric l'enorme augment de la desigualtat als Estats Units: l'1% de la població controla més del 40% de la riquesa i rep més del 20% dels ingressos. I els membres d'aquest selecte estrat no sempre reben aquestes generoses gratificacions perquè hagen contribuït més a la societat (aquesta justificació de la desigualtat va quedar totalment buidada de sentit a la vista de les bonificacions i dels rescats), sinó que, sovint, les reben perquè, parlant malament i aviat, són reeixits (i de vegades corruptes) cercadors de rendes.No negaré que dins d'aquest 1% hi ha algunes persones que van donar molt de si. De fet, els beneficis socials de moltes innovacions reals (per contraposició als nous "productes" financers que van acabar provocant un desastre en l'economia mundial) solen superar amb escreix el que reben per elles seus creadors.Però, a tot el món, la influència política i les pràctiques anticompetitives (que sovint es sostenen gràcies a la política) van ser un factor central de l'augment de la desigualtat econòmica. Una tendència reforçada per sistemes tributaris en què un multimilionari com Warren Buffett paga menys impostos que la seva secretària (com a percentatge dels seus respectius ingressos), o on els especuladors que van contribuir a col·lapsar l'economia global tributen a taxes menors que els que guanyen els seus ingressos treballant .S'han publicat en aquests darrers anys diverses investigacions que mostren com són d'importants les idees de justícia i com d'arrelades que estan en les persones. Els manifestants d'Espanya i d'altres països tenen dret a estar indignats: tenim un sistema on als banquers es els va rescatar, i les seves víctimes se les va abandonar perquè se les arreglen com puguen. Per pitjor, els banquers estan una altra vegada en els seus escriptoris, guanyant bonificacions que superen el que la majoria dels treballadors esperen guanyar en tota una vida, mentre que molts joves que van estudiar amb esforç i respectar totes les regles ara estan sense perspectives de trobar un ocupació gratificant.L'augment de la desigualtat és producte d'una espiral viciosa: els rics rendistes usen la seva riquesa per impulsar lleis que protegeixen i augmenten la seva riquesa (i la seva influència). A la famosa sentència del cas Citizens United, la Cort Suprema dels Estats Units va donar a les corporacions curs per influir amb els seus diners en el rumb de la política. Però mentre els rics poden usar les seues fortunes per fer sentir les seues opinions, en la protesta al carrer la policia no em va deixar fer servir un megàfon per dirigir-me als manifestants del OWS.A ningú se li va escapar aquest contrast: d'una banda, una democràcia hiperregulada, de l'altra, la banca desregulada. Però els manifestants són enginyosos: perquè tots poguessen sentir-me, la multitud repetia el que jo deia, i per no interrompre amb aplaudiments aquest "diàleg", expressaven el seu acord fent gestos eloqüents amb les mans.Tenen raó els manifestants quan diuen que alguna cosa està malament en el nostre "sistema". A tot arreu del món tenim recursos infrautilitzats (persones que desitgen treballar, màquines ocioses, edificis buits) i enormes necessitats insatisfetes: combatre la pobresa, fomentar el desenvolupament, readaptar l'economia per enfrontar l'escalfament global (i aquesta llista és incompleta). Als Estats Units, en els últims anys es van executar més de set milions d'hipoteques, i ara tenim llars buits i persones sense llar.Una crítica que se'ls fa als manifestants és que no tenen un programa. Però això suposa oblidar quin és el sentit dels moviments de protesta. Són ells una expressió de frustració amb el procés electoral. Són una alarma.Les protestes globalifóbicas de 1999 a Seattle, en el que estava previst com la inauguració d'una nova ronda de converses comercials, van cridar l'atenció sobre les falles de la globalització i de les institucions i els acords internacionals que la governen.Quan els mitjans de premsa van examinar les reclamacions dels manifestants, van veure que contenien molt més que una mica de veritat. Les negociacions comercials subsegüents van ser diferents (almenys en principi, es va donar per fet que serien una ronda de desenvolupament i que buscarien compensar algunes de les deficiències assenyalades pels manifestants) i el Fons Monetari Internacional (FMI) va encarar després d'això algunes reformes significatives .És similar al que va passar en la dècada de 1960, quan als Estats Units els manifestants pels drets civils van cridar l'atenció sobre un racisme omnipresent i institucionalitzat en la societat nord-americana. Tot i que encara no ens hem lliurat d'aquesta herència, l'elecció del president Barack Obama mostra fins a quin punt aquestes protestes van ser capaços de canviar Estats Units.En un nivell bàsic, els manifestants actuals demanen molt poc: oportunitats per a emprar les seues habilitats, el dret a un treball decent a canvi d'un salari decent, una economia i una societat més justes. Les seves esperances són evolucionaries, no revolucionàries.Però en un nivell més ampli, estan demanant molt: una democràcia en què el més important siguen les persones en comptes dels diners, i un mercat que compleisca amb el que s'espera d'ell.Tots dos objectius estan vinculats: ja hem vist com la desregulació dels mercats porta a crisis econòmiques i polítiques. Els mercats només funcionen com cal quan ho fan dins d'un marc adequat de regulacions públiques, i aquest marc només pot construir-se en una democràcia que reflecteisca els interessos de tots, no els interessos de l'1%. El millor Govern que els diners pot comprar ja no és suficient.

Joseph E. Stiglitz és professor de la Universitat de Columbia, premi Nobel d'Economia i autor del llibre Caiguda lliure: Estats Units, el lliure mercat i l'enfonsament de l'economia mundial. Copyright: Project Syndicate, 2011. 

NOAM CHOMSKY I LES 10 ESTRATÈGIES DE MANIPULACIÓ MEDIÀTICA A TRAVES DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ.

1. L'estratègia de la distracció.  L'element primordial del control social és l'estratègia
de la distracció que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes
importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la
tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants. L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l'àrea de la ciència, l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. "Mantenir l'Atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de tornada a granja com els altres animals (cita del text  Armes silencioses per a guerres tranquil • les)” .

2. Crear problemes i després oferir solucions. Aquest mètode també és anomenat
"Problema-reacció-solució". Es crea un problema, una "situació" prevista per causar
certa reacció en el públic, per tal que aquest siga el mandant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupe o s'intensifique la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic siga el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari la reculada dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.
3. L'estratègia de la gradualitat. Per fer que s'accepte una mesura inacceptable,
n'hi ha prou en aplicar-la gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d'aquesta manera que condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que haguessin provocat una revolució si haguessin estat aplicades d'un sol cop.

4. L'estratègia de diferir. Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com "dolorosa i necessària", obtenint l'acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "tot anirà millorar demà "i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d'acceptar-lo amb resignació quan arribe el moment.

5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat. La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment infantils, moltes vegades pròxims a la debilitat, com si l'espectador fos una criatura de poca gran o deficient mental. Com més s'intente buscar enganyar a l'espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Per què? "Si un es dirigeix a una persona com si ella tingués l'edat de 12 anys o menys, llavors, per raó de la suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític com la d'una persona de 12 anys o menys d'edat (veure Armes silencioses per guerres tranquil • les)”.

6. Utilitzar l'aspecte emocional molt més que la reflexió. Fer ús de l'aspecte
emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l'anàlisi racional, i
finalment al sentit crític dels individus. D'altra banda, la utilització del registre
emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments ...

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat. Fer que el públic siga
incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i
seua esclavitud. "La qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors siga i romanga impossible d'assolir per a les classes inferiors (veure  Armes silencioses per a guerres tranquil • les)”.

8. Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat. Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte.

9. Reforçar la autoculpabilitat. Fer creure a l'individu que és només ell és el culpable
per la seua pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seua intel•ligència, de les seues capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel•lar-se  contra el sistema econòmic, l'individu es menysprea i es culpa, el que genera un estat depressiu, un dels efectes és la inhibició de la seua acció. I sense acció, no hi ha revolució!

10. Conèixer als individus millor del que ells mateixos es coneixen. En el transcurs
dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent
bretxa entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits
dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "sistema" ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor a l'individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control major i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre si mateixos.

L'ESGLÉSIA CATÒLICA I ELS BENEFICIS FISCALS

L'església catòlica espanyola viu en un paradís fiscal il•legítim i presumptament il•legal.
Europa Laica exigeix que l'església catòlica i altres confessions paguen l'IBI i altres impostos.

Europa Laica exigeix que l'Estat faça un cens d'immobles rústics i urbans i del patrimoni mort o mal conservat, propietat de l'església catòlica a Espanya. Europa Laica, ve denunciant, des de fa anys, els privilegis fiscals, entre molts (simbòlics, econòmics jurídics, polítics ...), dels que gaudeix l'església catòlica, en rebre un tracte privilegiat que l'Estat li concedeix, conseqüència, d'una banda, dels Acords amb la Santa Seu de 1979, però també per un tracte de favor polític, que va molt més enllà, vulnerant principis constitucionals bàsics.

L’església catòlica a Espanya, és propietària, a través de les seues més de 40.000 institucions ( diòcesi, parròquies, ordes i congregacions religioses, associacions, fundacions, etc.) d'un enorme patrimoni, consistent en béns immobiliaris rústics i urbans (d'ús per el culte o per molts altres menesters), entre ells un incalculable nombre de pisos llogats a tercers. Tot aquest patrimoni, en tots els àmbits, està exempt de l'impost de béns immobles (IBI) i d'altres, com obres, societats, etc.

Europa Laica tenia calculat, en el seu informe anual sobre finançament de l’església catòlica que es va fer públic l'abril de 2011 (en aquests dies en revisió, de cara a la propera campanya sobre l'IRPF) que, de les dades conegudes, els ajuntaments espanyols deixaven d'ingressar una mica més de mil milions d’euros, a l'any. Però hi ha altres dades que s’estan coneixent aquests dies, que es xifren entre els 700 i els gairebé 3.000 milions d’euros, situació que de fet resulta lògica atesa l'opacitat de l’església catòlica.

Per això, reiterem, una vegada més, la nostra exigència que l'Estat faça un cens d'immobles rústics i urbans propietat de l'Església catòlica a Espanya. També proposem revisar quines entitats, fundacions, etc. estan exemptes d'aquest impost en cada ajuntament, no ja només per les exempcions que preveu l'actual Llei d'hisendes locals, sinó-també a través de la complexa embull de normes i disposicions que s'han anat produint en aquests darrers anys i que resten ingressos per valor de milers d'euros als ajuntaments, en aquests moments de profunda crisi i que pot estar vulnerant el principi d'igualtat que exigeix la Constitució espanyola.

Indicar que Martínez Camino menteix i demostra el seu analfabetisme social i normatiu, en barrejar Càritas, de manera injusta, per desviar l'atenció de la ciutadania.

L’església catòlica percep (puntual i religiosament) per al finançament del culte, el clergat, la publicitat i el proselitisme religiós, gairebé 250 milions/any, i per a associacions religioses d'interès social més de 100 milions d’euros, procedents de l'IRPF de tots els contribuents . Europa Laica està preparant la campanya de l'IRPF de 2011, per exigir que desaparega la casella de l'imprès de la renda i l'assignació a l’església catòlica per aquesta via. L’església catòlica rep de l'Estat, directament o per mitjà de les exempcions d'impostos, més de deu mil milions d’euros, a l'any.


Francisco Delgado. President d'Europa Laïca

NOAM CHOMSKY I LES 10 ESTRATÈGIES DE MANIPULACIÓ MEDIÀTICA A TRAVES DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ.

1. L'estratègia de la distracció.  L'element primordial del control social és l'estratègia de la distracció que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants. L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l'àrea de la ciència, l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. "Mantenir l'Atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de tornada a granja com els altres animals (cita del text  Armes silencioses per a guerres tranquil • les)” .

2. Crear problemes i després oferir solucions. Aquest mètode també és anomenat "Problema-reacció-solució". Es crea un problema, una "situació" prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest siga el mandant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupe o s'intensifique la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic siga el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari la reculada dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

3. L'estratègia de la gradualitat. Per fer que s'accepte una mesura inacceptable, n'hi ha prou en aplicar-la gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d'aquesta manera que condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que haguessin provocat una revolució si haguessin estat aplicades d'un sol cop.

4. L'estratègia de diferir. Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com "dolorosa i necessària", obtenint l'acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "tot anirà millorar demà "i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d'acceptar-lo amb resignació quan arribe el moment.

5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat. La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment infantils, moltes vegades pròxims a la debilitat, com si l'espectador fos una criatura de poca gran o deficient mental. Com més s'intente buscar enganyar a l'espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Per què? "Si un es dirigeix a una persona com si ella tingués l'edat de 12 anys o menys, llavors, per raó de la suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític com la d'una persona de 12 anys o menys d'edat (veure Armes silencioses per guerres tranquil • les)”.

6. Utilitzar l'aspecte emocional molt més que la reflexió. Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l'anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels individus. D'altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments ...

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat. Fer que el públic siga incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i seua esclavitud. "La qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors siga i romanga impossible d'assolir per a les classes inferiors (veure  Armes silencioses per a guerres tranquil • les)”.

8. Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat. Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte.

9. Reforçar la autoculpabilitat. Fer creure a l'individu que és només ell és el culpable per la seua pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seua intel•ligència, de les seues capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel•lar-se  contra el sistema econòmic, l'individu es menysprea i es culpa, el que genera un estat depressiu, un dels efectes és la inhibició de la seua acció. I sense acció, no hi ha revolució!

10. Conèixer als individus millor del que ells mateixos es coneixen. En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent bretxa entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "sistema" ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor a l'individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control major i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre si mateixos.

PERSONATGES TENEBROSOS: De com uns pocs ho dominen tot.

 

Lucas Papademos: actual Primer Ministre grec no electe pel poble democràticament  a les urnes. Ha estat:

Governador del Banc de la Reserva Federal de Boston entre 1993 i 1994.

Vicepresident del Banc Central Europeu de 2001 a 2010.

Membre de la Comissió Trilateral, lobby neoliberal fundat per  Rockefeller,  des de 1998 fins ara.

Governador del Banc Central de Grècia entre 1994 i 2002, període en què es van falsejar  els comptes del deute i del dèficit públic del país, amb l’ajut actiu de Goldman Sachs, el que va ocasionar en gran part la crisi que sofreix Grècia.

Mario Monti: actual Primer Ministre italià no electe pel poble democràticament a les urnes. Ha estat:

Director de la Comissió Trilateral abans esmentada.

Membre de l’equip directiu del grup Bilderberg, lobby neoliberal similar a Goldman Sachs.

Assessor de Goldman Sachs entre 2002 i 2006, període en què amb l’ajut d’aquest Grup es van falsejar  els comptes del deute i del dèficit públic de Grècia i la va sumir  en la greu crisi que ara pateix.

Mario Draghi: actual President del Banc Central Europeu. Ha estat:

Director Executiu del Banc Central Europeu entre 1985 i 1990.

Vicepresident per a Europa de Goldman Sachs entre 2002 i 2006, amb càrrec operatiu. De fet, en juny de 2010, Draghi va ser preguntat pel Comitè Econòmic del Parlament Europeu per les seues activitats en Goldman Sachs, en relació a l’ocultament del dèficit i del deute a Grècia. No deixa de ser graciós, per no dir tràgic, que qui havia d’haver apagat el foc treballara per a l’entitat que va facilitar a Grècia la possibilitat d’amagar la realitat dels seus comptes als seus socis europeus.

Goldman Sachs, també conegut com el vampir dels mil tentacles, és un dels grups d’inversió i de poder financer més gran del món, embolicat en nombrosos escàndols per possibles fraus milionaris, i posat constantment, en el punt de mira com un dels instigadors de l crisi mundial, en benefici propi. Alessio Rastani, un jove aficionat de broker, va dir en la BBC que “els governs no dirigeixen el món, el governa Goldman Sachs” i sembla ser que és una opinió bastant generalitzada. Entre Goldman Sachs, JP Morgan, Citibank i Bank of Amèrica concentren pràcticament la totalitat del risc en productes derivats de totes les entitats del Estats Units, és a dir, 16 vegades el producte interior brut d’eixe país, que passa per ser la primera economia del món. Estes entitats fan exposicions creuades – com diu Rajoy en la seua verborrea política – és a dir, aposten per una cosa i també per la contraria, la qual cosa implica que si la cosa va bé ells s’inflen de guanyar diners i si va mal, la conseqüència la vam aprendre en la fallida de Lehman... ens quedem amb una mà davant i l’altra darrere. Per la nòmina de Goldman Sachs han passat, i passen, personatges que condueixen l’economia mundial, i en les finances dels països més poderosos del món sempre hi ha un ex de Goldman Sachs, com és el cas de Papademos, Monti i Draghi, entre altres

EL MAJORDOM DE L'ALCALDE MADRID

El mayordomo de Gallardón (izda.) junto con dos funcionarios del Consistorio. (Foto: Enrique Villarino)

El alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, tiene a su servicio un 'mayordomo' particular en el Palacio de Cibeles, Antonio Jesús I. R., cuyas funciones se limitan a servirle el café y la comida cuando el edil desayuna o almuerza dentro del ayuntamiento. El consistorio madrileño es el encargado de costear los 37.780 euros brutos anuales que cobra el “responsable de asistencia ceremonial” del alcalde de Madrid, un cargo eventual que el edil creó mucho antes de 2003, cuando todavía presidía la Comunidad.

El puesto de trabajo, ubicado en el organigrama del Ayuntamiento de Madrid en el área de dirección general de Relaciones Internacionales y Protocolo, surgió de la nada cuando Gallardón fichó a Ramón, un maître del Asador Donostiarra. El por entonces presidente de la Comunidad de Madrid convenció a Ramón para que, a partir de entonces, trabajase en exclusiva para él.

Ramón aceptó y siguió al lado de Gallardón cuando cedió la presidencia de la Comunidad de Madrid a Esperanza Aguirre y se trasladó a la plaza de la Villa, ya como alcalde de la capital. Ramón se jubiló el 7 de octubre de 2010, justo unos días antes de que el alcalde pidiese al presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, refinanciar la deuda del consistorio que, a fecha del 30 de junio de 2010, ascendía a 7.145 millones de euros, según datos del Banco de España.

A pesar de la “insostenible” situación que ya atravesaba Madrid, Gallardón no quiso prescindir de su “responsable de asistencia ceremonial” y encargó a su asistente que le buscase una persona de absoluta confianza para relevarlo. La única condición que le puso fue que la persona escogida debía mantener la misma discreción que había tenido él durante tantos años. El actual mayordomo, Antonio Jesús I. R., es un joven que supera los 30 años y que cumple a rajatabla las lecciones que le enseñó su antecesor: no hablar con el resto de personal del consistorio ni una sola palabra de lo que acontece en el comedor particular del alcalde, ubicado justo al lado de su despacho, en la torre izquierda del Palacio de Cibeles, un espacio de unos 50 metros cuadrados que está decorado en un tono minimalista.

Según sus compañeros, las únicas funciones del 'mayordomo' se limitan a servir personalmente al alcalde. "Incluso si un catering trae la comida, los camareros deben dejarla fuera y él es quien la sirve". El Confidencial se puso en contacto con el Ayuntamiento de Madrid para que especificase todas las funciones que desempeñaba el responsable de asistencia ceremonial, pero no obtuvo ninguna respuesta. Esta mañana han matizado que el "asistente ceremonial" es un camarero que no solo sirve al alcalde, sino que también presta servicio a los invitados del ayuntamiento.

14 pagas de 2.712 euros mensuales

El 'mayordomo' llega a su puesto de trabajo vestido de calle y, una vez dentro del Palacio de Cibeles, se viste como un auténtico maître: chaqueta negra, pantalón gris con raya diplomática y corbata gris. Una indumentaria mucho más elegante que la que utilizan otros funcionarios del consistorio, que transitan como clones con una corbata burdeos y traje azul marino.

Los 37.780 euros anuales de su sueldo se dividen en una base de 720 euros mensuales y 1.992 euros más en retribuciones complementarias. En total, 2.712 euros al mes, divididos en 14 pagas; 3.150 euros al mes si recibiera 12 pagas anuales. Cuando el alcalde está en un acto o de viaje, el mayordomo está libre. Sus propios compañeros vaticinan que su puesto no peligra si Gallardón es ministro: “Estamos convencidos de que se lo llevará con él para que le siga poniendo el café”.

http://www.elconfidencial.com/espana/2011/10/20/el-ayuntamiento-paga-a-gallardon-un-mayordomo-particular-por-3150-euros-mes-86209/