ELS REIS QUE VENEN

Ja s’acosten els reis. En un tres i no res els tindrem damunt i veurem les desfilades pels carrers de caravanes enormes, com muntanyes en moviment, irisades fins al suplici dels ulls, decorades amb desmesura i amb personatges de la tradició al cim dels rei-mòbil llençant caramels, bufes publicitàries, bosses de pipes i altres llaminadures al públic que  faran les delícies dels xiquets, però encara més de les mares i els pares que acompanyen els fills per omplir bosses de Mercadona amb tot allò que repleguen del terra. Perquè eixe dia sembla ser que l’esperit nadalenc ens empaita vers l’acceptació incondicional i universal de la monarquia com a cosa feta, indiscutible, que és més o menys el que li ocorre a diari a la nostra societat amb la monarquia de veritat que tenim instal·lada al cim de l’Estat. 

M’agradaria regressar a la innocència d’aquells anys crèduls. I m’agradaria tornar-hi, perquè aquells reis que venien de l’orient sadollaven totalment les meues il·lusions amb poc de preu, simplement havia d’anar-me’n aviat al llit, triar lliurement un rei dels tres que hi havia a la comitiva reial, desitjar que ell haguera estat el receptor final de la meua carta, dormir-me de seguida i esperar l’arribada del nou dia en què tot seria millor i tindria més coses: un cotxe de corda o un baló de futbol o un joc de construcció. Allò era un estat monàrquic efímer que no durava més enllà d’unes poques hores, perquè a l’endemà, amb les mans, el temps i la ment ocupada amb l’atrafegament que produïen els  regals rebuts, la figura dels reis s’hi havia esvaït i ja no ocupava ni un segon més de la meua vida. I així fou fins a despertar definitivament de la ingenuïtat, uns pocs anys més tard, en què s’hi va dissipar l’encanteri per sempre més. Ara, emplaçat en el pragmatisme que només els anys i l’experiència confereixen, ja no vaig a veure els reis: ni aquells que venen de l’orient, perquè, normalment, quan les il·lusions es trenquen mai més es poden recompondre; ni els altres, els de veritat, els que han tornat del passat per una porta falsa per a quedar-se a casa nostra, amb corona, ceptre, Casa Reial, Secretari i Cuarto Militar, perquè no m’agraden. I no m’agraden, perquè no em duen res la nit del cinc de gener ni cap altra nit, perquè no satisfan les meues esperances actuals ni futures i perquè no he tingut ocasió de triar-me’ls. I és que tots els adults portem un xiquet dins, i els xiquets d’ara tot ho preguntem, tot volem saber-ho. Els xiquets d’ara no acceptem allò que ens donen sense més, exigim vestir-nos amb la roba que ens agrada i no amb aquella que volen els nostres majors, tenim criteris ferms que ens fan revoltar-nos quan les coses no ens convencen i sobretot, abolida la bufetada com a eina educativa, som més lliures per establir com volem que ens diguen les coses i per decidir que volem i que no. 

Jo no vull reis, i ho dic, perquè als xiquets i als orats tot els hi està bé, i a fi de comptes, jo sóc un xiquet-adult o un adult-xiquet, que tant se val, i  puc dir, per tant, el que em done la gana. I me’n vaig a dormir rapidíssimament, a veure si els reis em deixen alguna cosa... No ho crec, però vaig a provar, no s’hi done el cas que sone la flauta i el flautí  per casualitat i em porten allò que tant delere. Què serà?