EL REI HA DEMANAT PERDÓ

El rei ha demanat perdó i ja està: amb tan poca penitència paga la pena pecar. La premsa s’ha fet ressò, en primera pàgina i lletres grans, de les paraules de penediment del monarca, que d’amagatotis i per la porta del darrere – més “cutre” no ha pogut ser – ha llençat un missatge tal com hem fet la majoria davant dels nostres pares quan érem xicotets i alguna cosa havíem fet malament. Amb cara compungida, i aspecte penitent, els hi amollàvem amb gens de contrició: “ mare, ja no ho faré mes”. Clar, allò no tenia importància perquè de menut s’erra, normalment, en poca cosa,  però un rei, encara que haja estat imposat per un general dictador que va ocasionar una guerra civil, és un rei. I com ell va dir en un discurs a la televisió, totes les persones amb responsabilitats són els primers que han de donar exemple de sensatesa i moderació en tots els moments de la seua vida. Juan Carlos I, que segurament passarà a la història amb el pseudònim  del seu vaixell, “El Bribón (el bandarra)”, no ho ha fet. I la premsa, una vegada més, tan propicia a capitanejar la salvaguarda de les vergonyes reals, i fent gala d’una autocensura inconcebible en una democràcia, fa bona la justificació real i comenta “la grandesa real i la humilitat de què ha fet ostentació”, en lloc d’explicar de manera clara i transparent  la veritat sobre la vida que porta el monarca; en lloc de donar compte dels seus negocis propis i dels que li ha consentit a la seua filla i al seu gendre, a qui ha convertit en la víctima principal d’un assumpte en què, d’una manera o d’altra, el rei i la filla també han estat part activa; en lloc d’explicar les seues caceres d’óssos borratxos a Romania i d’elefants a Bostwana – entre altres que desconeguem –  quan ell es president d’honor de la WSPA, una societat mundial que té per missió “un món on el benestar dels animals importe i la crueltat vers els animals s’acabe”; en lloc d’aclarir els obscurs negocis reials que l’han convertit en un dels monarques més rics del món, sense saber-ne res de com ho ha fet, quins han estat – i són – els seus socis, els seus assessors i els seus finançadors; en lloc de parlar-nos sobre els Valls i Taberner, de José Maria Cuevas, de Ruíz-Mateo, de Manuel Prado y Colón de Carvajal, del Sha de Persia, de Mario Conde, d’Alfonso Escamez, de "Los Albertos" , de Luis Roldán, del ex-president de ELF, Le Floch-Prigent , que va confessar haver-li regalat al rei 55 milions d’euros, del trio format per Giovanni Agnelli, Raul Gardini y Juan Abelló, que li comprà el iot Fortuna, i d’una llarga llista de persones físiques i entitats que mantenen amb el rei i la seua família llaços econòmics no confessables públicament.

Algun dia, quan la premsa d’aquest país s’allibere de la cotilla reial, espere que ens donarà aquesta informació que li reclamen i que llavors, les coses hauran transcorregut per vies democràtiques d’alliberament i la monarquia (anacrònica i antidemocràtica) ja no formarà part de la nostra societat. Llavors, possiblement, la premsa ens donarà raons de sobra per millor saber-ne del cas.

Recorrent a la saviesa popular se m’ha acut allò que hom diu, que no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta. Els Borbons històricament ja han embrutat i espoliat bastant el nostre País, així que ja està bé. Que se'n vagen.   

ENS MEREIXEM AÇÒ?

Aquesta monarquia se supera. No para d’astorar-nos amb les seues “cosetes sense importància” que li costen a l’erari públic un munt “d’euros sense importància”, però com que es dóna la casualitat que l’erari públic som tots els ciutadans que no defraudem, resulta ser que “aquestes cosetes sense importància” acabem pagant-les vostè, i vostè, i tu, i ella, i ell, i el jove, i el vell, i l’estudiant, i el treballador, i l’aturat, i l’empresari que cotitza com toca, i l’autònom que sobreviu com pot, i el que lluita desesperadament perquè el banc no li embargue la casa, i el que té problemes per donar de menjar cada dia als fills, i el que està en la llista d’espera d’un hospital amb l’esperança de què la malaltia no acabe matant-lo abans que el criden a la taula d’operacions, i el pares que porten els fills a barracons-mathaussen que ploren quan plou i tremolen quan fa fred, perquè no hi ha diners per bastir escoles còmodes i calentetes, i la desesperació dels pensionistes que no arriben a la fi de mes si no és a costa de passar privacions de tota mena i etcètera, etcètera, etcètera. I ells, els reis i les reines, i els prínceps, i les princeses postisses, i les infantes, i els fills de les infantes i els marits corruptes-lladres-vividors (per a triar a gust de cadascú) de les infantes, i els cosins, i les ties i els tios i tota una parentela multicolor, ells, rics que rics, i simpàtics (són tan alegres i naturals...)  vivint com Maria Santíssima deu viure al cel, i sens atabalar-se per arribar a la fi de mes. Pobrets, quina vida més soferta i sacrificada. Quant han de pencar, senyor!
El pobret rei Juan Carlos porta un munt d’operacions de “cosetes sense importància”: esquiant es va fotre un peu i un genoll i el tendó d’Aquil•les i un ull a casa estant... quina desgracia d’home. Ara va i li organitzen un safari per matar elefants, mentre la senyora reina se’n va a la seua Grècia arruïnada, per celebrar-hi la pasqua ortodoxa, car ella és de tot. Sí, catòlica, que és preceptiu per a ser reina d’Espanya i ortodoxa com tota la seua família exiliada en l’Anglaterra. Bones vacances, senyora reina i que li aprofite el que molt no podem fer i vostè sí. I en la sabana africana estant, a vuit mil quilòmetres de Madriz, el senyor rei li pega un tir a un elefant anestesiat que li posen al davant (com els ossos borratxos que li posaven a Romania) i el retrocés del fusell el tira de cul i es trenca el maluc. Quina desgracia més gran, el rei per terra i la corona en caiguda lliure i rodant en sentit contrari de com es roda a l’Espanyamonarquicarepublicana, que de tot n’hi ha a la vinya del senyor: No res, deu hores de viatge en avió privat – com viatja la majoria dels espanyols – i de seguida operat a una clínica privada, perquè de la seguretat social, amb açò de les retallades de Rajoy, no es refia ni un pèl. I a tot açò, un nét del senyor rei es fot un tir al peu mentre juga amb una arma de foc il•legalment, per l’edat naturalment. I a tot açò, un gendre del senyor rei, el Furtangarin, roba que roba se compra en una ONG filial d’una altra ONG que és subsidiària d’una tercera ONG fundada per una empresa que no és, presidida per uns xoriços que sí que son. I a tot açò, la senyora reina que diu que com està “muy a gustito” a la Grècia intervinguda, doncs, no tornarà a la seua cort a retrobar-se amb  al seu senyor reiespòs, mentre no s’acabe la pasqua ortodoxa i contemple de primera mà com es mor de gana aquella gent. Mentrestant, algú continuarà organitzant més safaris reals, que el senyor rei millorarà i ben aviat hi podrà tornar per seguir disparant contra els pobres elefants anestesiats, que no li han fet cap de mal al senyor rei, però com que són tan grans, li fam massa ombra, i a més, bramen la Internacional en sorround. Bé, a veure si n’hi ha sort i la propera vegada, quan el senyor rei Bobò torne d’una caceraafricanaassassina s’ha oblidat les claus a Botswana i no pot entrar mai més al seu palau: s’ho mereix per ser un personatge entremaliat, gens solidari amb la societat en què regna, malgastador, destructor del medi i Bobò, que no és sant de la meua devoció ni de molts altres.

ELS GOVERNS MILIONARIS VERSUS LES SOCIETATS EMPOBRIDES

 “Segona estratègia de manipulació mediàtica a traves dels mitjans de comunicació, de Noam Chomsky”. Crear problemes i després oferir solucions. Aquest mètode també és anomenat "Problema-reacció-solució". Es crea un problema, una "situació" prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest siga el mandant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupe o s'intensifique la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic siga el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari la reculada dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

Esta clar que el filòleg, filòsof i activista estatunidenc Avram Noam Chomsky va ser clarivident en redactar les seus celebèrrimes estratègies de manipulació. Bona prova és aquesta segona en què encapçale aquest article, que ve a demostrar, fil per randa, la situació en què el poder dels mercats financers i comercials, els inversors i els empresaris, seguint directrius molt concretes, ens han col·locat: una crisi econòmica terrible amb les conseqüències indesitjables que tots coneixem. Per intentar reflexionar amb una certa coherència – i des de la total ignorància de qui açò escriu – la Globalització econòmica – ha estat, i és en la pràctica quotidiana de tots aquells que vivim dia a dia al carrer, un punyal que ens han clavat d’amagatotis al servei d’uns organismes que pretenen, per a major enriquiment propi, la globalització del comerç mundial i en conseqüència, de tota l’economia. El Banc Mundial, l’Organització Mundial del Comerç, el Fons Monetari i els satèl·lits creats a l’Europa globalitzada,  només treballen per als rics, els guanys dels quals han crescut desmesuradament en proporció inversa al benestar dels pobres, que s’ha vist minvat de dia en dia i en cada mida adoptada pels governs submisos dels estats globalitzats, fins i tot als Estats Units, que de moment és el Cap i Casal d’aquesta falla que amenaça cremar-se per la flama de la revolució popular, com està ocorrent a Grècia.

A Espanya, de la mà de grups de poder instal·lats al cor dels grans partits estatals dòcils, anestesiats i amb les butxaques ben plenes de manera legal o mitjançant una corrupció sense límit, i en certa manera consentida, grups com Eggelbert, Forman Grill i les societats de qualificació del deute com Fitch i Standar & Poor’s, entre altres, hem estat patint, i patim encara intensament, reformes laborals i econòmiques que no han fet altra que donar diners a mans plenes a empresaris, constructors, especuladors i inversionistes en detriment d’unes víctimes que han sofert, i sofreixen, un descens enorme als salaris, a les pensions, a les jubilacions, a  les condicions laborals i al nivell de vida en general. No hi ha cap tipus de correlació entre el creixement que els rics experimenten amb la globalització i el benestar de la resta, que és fa mal bé a marxes forçades. Actualment, el PP en el poder ha llençat una reforma laboral, que se suma a la feta pel PSOE, que és aplaudida per tots els sectors empresarials, com no podia ser d’una altra manera. I amb l’excusa d’una pretesa “flexibilitat del mercat” han deixat a la mà dels empresaris, el present i el futur de milions de treballadors, als quals podran fer fora del treball per un no res, amb compensacions irrisòries. Un afront que no portarà ni creació de llocs de treball ni cap avantatge als treballadors, una volta de rosca més que prem el coll i els estómacs més desmaiats i ompli, encara més, les butxaques i les panxes de tots aquells que ja les tenien plenes. És una dictadura econòmica en tota regla que desmantellarà qualsevol indici de benestar que puguen gaudir els treballadors, fins fer-los presoners de la pobresa, però com va deixar escrit Victor Hugo, “quan la dictadura és un fet, la revolució és un dret” i caldria prendre exemple d’aquells països en què els pobres han fet fora governs corruptes, dictatorials i supermilionàries, que mantenien la societat immersa en una indignitat sense nom. 

LA MANI DEL 29 DE MARÇ

Alguns, o molts,  diran que n’erem quatre gats, però no n’eren quatre: hi érem un fum de gent que, amb absoluta tranquil•litat i decisió, omplírem els carrers amples d’eixa València que tant mediatitza l’entorn. La plaça de trobada, la ja famosa plaça de Sant Agustí, bullia de l’enorme aglomeració de gent vinguda d’arreu del país que, amb l’esperança traient la llum pel ulls i la bandera amb la qual reivindicava temps millors, empentava amb la veu i la presència per derrocar un govern captiu del fallit destí d’una Europa somniada global,  que ha resultat ser ruïnosa per la gent que caminem pels carrers dels nostres pobles. Només els rics s’han fet més rics; només els arreplegadors mensuals de molts sous milionaris s’han fet més milionaris. A la resta ens han venut fum i ens han col•locat a la vora del precipici més negre i fondo imaginable. I no els ha tremolat la llengua a l’hora de dir mentides. I no els ha caigut la cara de vergonya d’empobrir miserablement el poble. I no els cremen les butxaques quan s’hi amaguen els sous plutòcrates que marquen escales d’enormes diferències. Però hi ha gent que els ha votat a les urnes, i amb això tot està dit: la pell de brau s’ha tornat blava i amb el blau hem de compartir les nostres vides. El poble pla, però, no està per deixar-se aporugar per aquesta gent circumspecta que ens analitza des dels seus sellons altíssims, i pensa que podem viure amb engrunes de pa dur. No és això. Tenim la dignitat completa, tenim les ganes de lluitar senceres, tenim les ganes de revoltar-nos intactes, i des de tots els racons de les nostres existències combatrem amb paraules de reivindicació i amb  responsabilitat i decòrum.
Jo he sentit la colossal emoció de la solidaritat que hom pot viure entre la gernació multicolor i contenta d’haver eixit al carrer. Satisfacció per sentir-me part d’aquella societat que clama contra els abusos, d’aquella societat integradora a la recerca d’un present i de molts futurs per als nostres fills i néts. D’aquells grups nombrosos de dones reclamant el que per milers de raons els pertoca i els furten. I després de no sé exactament quantes hores em vaig quedar amb ganes de més: de més protesta contra la humiliació laboral a què ens volem sotmetre; de més oposició contra l’acomiadament lliure; de més reprovació a les lleis que ens roben futurs, de més condemna contra les mans blanques i els cervells negres. I és per això que pregunte: ”Quan tornarem a prendre els carrers”... perquè ara que ja no està Fraga, el carrer podria ser nostre, i el futur també.   

ELS GOVERNS MILIONARIS I LES SOCIETATS EMPOBRIDES

“Segona estratègia de manipulació mediàtica a traves dels mitjans de comunicació, de Noam Chomsky”. Crear problemes i després oferir solucions. Aquest mètode també és anomenat "Problema-reacció-solució". Es crea un problema, una "situació" prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest siga el mandant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupe o s'intensifique la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic siga el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari la reculada dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.
Esta clar que el filòleg, filòsof i activista estatunidenc Avram Noam Chomsky va ser clarivident en redactar les seus celebèrrimes estratègies de manipulació. Bona prova és aquesta segona en què encapçale aquest article, que ve a demostrar, fil per randa, la situació en què el poder dels mercats financers i comercials, els inversors i els empresaris, seguint directrius molt concretes, ens han col•locat: una crisi econòmica terrible amb les conseqüències indesitjables que tots coneixem. Per intentar reflexionar amb una certa coherència – i des de la total ignorància de qui açò escriu – la Globalització econòmica – ha estat, i és en la pràctica quotidiana de tots aquells que vivim dia a dia al carrer, un punyal que ens han clavat d’amagatotis al servei d’uns organismes que pretenen, per a major enriquiment propi, la globalització del comerç mundial i en conseqüència, de tota l’economia. El Banc Mundial, l’Organització Mundial del Comerç, el Fons Monetari i els satèl•lits creats a l’Europa globalitzada,  només treballen per als rics, els guanys dels quals han crescut desmesuradament en proporció inversa al benestar dels pobres, que s’ha vist minvat de dia en dia i en cada mida adoptada pels governs submisos dels estats globalitzats, fins i tot als Estats Units, que de moment és el Cap i Casal d’aquesta falla que amenaça cremar-se per la flama de la revolució popular, com està ocorrent a Grècia.
A Espanya, de la mà de grups de poder instal•lats al cor dels grans partits estatals dòcils, anestesiats i amb les butxaques ben plenes de manera legal o mitjançant una corrupció sense límit, i en certa manera consentida, grups com Eggelbert, Forman Grill i les societats de qualificació del deute com Fitch i Standar & Poor’s, entre altres, hem estat patint des de fa molts anys  reformes laborals i econòmiques que no han fet altra que donar diners a mans plenes a empresaris, constructors, especuladors i inversionistes en detriment d’unes víctimes que han sofert, i sofreixen, un descens enorme als salaris, a les pensions, a les jubilacions, a  les condicions laborals i al nivell de vida en general. No hi ha cap tipus de correlació entre el creixement que els rics experimenten amb la globalització i el benestar de la resta, que és fa mal bé a marxes forçades. Actualment, el PP en el poder ha llençat una reforma laboral, que se suma a la feta pel PSOE, que és aplaudida per tots els sectors empresarials, com no podia ser d’una altra manera. I amb l’excusa d’una pretesa “flexibilitat del mercat” han deixat a la mà dels empresaris, el present i el futur de milions de treballadors, als quals podran fer fora del treball per un no res, amb compensacions irrisòries. Un afront que no portarà ni creació de llocs de treball ni cap avantatge als treballadors, una volta de rosca més que prem el coll i els estómacs més desmaiats i ompli, encara més, les butxaques i les panxes de tots aquells que ja les tenien plenes. És una dictadura econòmica en tota regla que desmantellarà qualsevol indici de benestar que puguen gaudir els treballadors, fins fer-los presoners de la pobresa, però com va deixar escrit Victor Hugo, “quan la dictadura és un fet, la revolució és un dret” i caldria prendre exemple d’aquells països en què els pobres han fet fora governs corruptes, dictatorials i supermilionàries, que mantenien la societat immersa en una indignitat sense nom.

ESTUPOR I VERGONYA

La situació actual, a partir d’haver-se conegut la sentència del Tribunal Superior de Justícia aplicada al jutge Garzón, m’ha fet recordar aquella frase encunyada pel dictador Franco, que sempre la feia sortir  a la palestra quan el món es mobilitzava en contra d’alguna actuació injusta ocasionada per la fèrria dictadura que ell imposava. Era allò de la conjura judeo-maçònica. I en aquells moments era ell, posseïdor de tota la raó i de totes les bondats celestials que porlagraciadedios tenia al seu abast, qui apareixia com a contrapunt d’un món absolutament equivocat que s’hi deixava conduir com un ramat en contra de la seua persona, la seua democràcia orgànica, i la seua raó absoluta. Tot el món estava errat, tot llevat d’ell i els seus acòlits, quinta essència de totes les bondats i de totes les justícies.
Però està ben clar que el jutge Garzón ha estat víctima de la campanya en la seua contra promoguda per Falange Española i Manos Límpias, i d’uns jutges que, majoritàriament, juraren lleialtat al Moviment Nacional del Franquisme i que evoquen l’essència més preclara que Límpia, fija y da esplendor al pensament conservador de la dreta espanyola representada divinament en el PP del difunt Fraga, del guerrer Aznar i del pacient Rajoy. I ningú pot adduir conjures internacionals contra la justícia espanyola i els jutges que l’apliquen, perquè la resposta social ha estat i és, realment, molt important i espontània. La gent s’ha manifestat als carrers de Madrid, Barcelona, València, Sevilla, Saragossa, Màlaga, Alacant, Cadis, La Corunya, Las Palmas, Tenerife, Les Illes... i també davant les ambaixades espanyoles en Buenos Aires, París, Brussel•les, Mèxic, Londres, Dublín i Lisboa, amb la participació d’artistes, escriptors i de les Mares de la Plaça de Maig d’Argentina. Els estudiants i professors s’han tancat en algunes facultats espanyoles, especialment en la de Relacions Laborals de la Universitat Complutense de Madrid i s’han manifestat a les portes dels instituts i centres escolars. Les xarxes socials bullen i s’han convertit en un reguer d’indignació contra la injustícia que el Tribunal Suprem de Justícia està cometen en la persona d’un jutge que va posar en quarantena els dictadors d’Argentina i Xile, que feren desaparèixer tanta gent, que va combatre ETA, que va destapar el cas Gürtel, i altres casos de corrupció...etc
Tota la premsa mundial s’ha fet ressò de la noticia, des dels informatius de Finlàndia fins als diaris internacionals, com Le Figaro, Le Monde, La BBC, Le Guardian, la CNN, Al Jazeera, Clarin, Página 12, La Jornada, i moltíssimes edicions digitals d’altres diaris internacionals i expliquen estorats que l’acusació va utilitzar qualificatius com infamant, barbaritat, injust, inconstitucional, monstruós, prevaricador, violador de drets constitucionals, per referir-se a l’actuació de Garzón.
Està ben clar que no hi ha cap conjura judeo-maçònica contra el Suprem. Està ben clar que pretenien expulsar Garzón de l’Audiència Nacional i de la judicatura i de moment guanyen. Està ben clar que la mà de la dreta és llarga i poderosa. Però jo espere que Garzón recorrerà a la Cort Penal Internacional i que les coses seran posades on han d’estar,  als jutges del Suprem on toca i a l’Estat Espanyol on ha de romandre qui permet aquestes arbitrarietats.

LA REFORMA BANCARIA DE DE GUINDOS

No em resulta gens fàcil haver de conviure amb la supèrbia d’aquesta gent del PP que incomprensiblement ha copat tots els espais d’influència recolzant-se en la gestió socialment nefasta del PSOE, un partit social demòcrata que no ha sabut dir que no a les exigències neoliberals de l’Europa de Merkel, i ha acabat aplicant polítiques d’afavoriment dels poderosos en detriment, especialment, de la seua nòmina d’afiliats i de votants, a la qual ha enfonsat en la misèria més agra imaginable. Canten els números: gairebé cinc milions d’aturats. Canta la situació: una societat amb desigualtats inimaginablement desproporcionades que sobrepassen els pitjors auguris.
Ara, els que han pres el poder, el PP de Rajoy & cia, com que encara no en tenen prou, van a fer noves reformes estructurals en tots els àmbits econòmics. Serà una reforma més d’aquelles que no condueixen enlloc, llevat de l’abastament desmesurat de les opulentes butxaques dels poderosos, que estan ben senyalitzades per que no s’hi erre el camí i els beneficis milionaris vagen a parar fora de les seues caixes. Una reforma més en una llarga llista que només ha servit per minvar els salaris dels treballadors – objectiu base de totes les reformes – congelar les pensions i rematar els beneficis socials que tant han costat conquerir, i desdibuixar l’ensenyament i la sanitat per acostar-les a la gestió privada que, naturalment, anirà a càrrec dels seus amiguitosdelalma.
El ministre d’ Economia i Competitivitat, Luis de Guindos, ha anunciat una reforma bancaria - incloent noves fusions de caixes i bancs - que, segons ha dit ell,  revifarà l’economia espanyola. Entre altres, ha informat que reduirà el preu de les vivendes i les ficarà en el mercat perquè la gent les puga comprar, allò que és diu a preu de moma. Però, qui les podrà comprar amb una allau de retallades salarials continuades que pul•lula sense mesura sobre dels nostres caps com una espasa de Damocles, amb uns contractes de treball que l’empresariat vol en precari, amb unes condicions laborals infames, amb un descens innegable del poder adquisitiu de les famílies, i amb quasi cinc milions de treballadors aturats i sense futur? Segurament les comprarà el mateix De Guindos, eminència econòmica que des de 2006 fou Conseller Assessor per a Europa de Lehman Brothers i director de la filial del banc per a Espanya i Portugal fins a l’estrepitosa fallida de Lehman Brothers, una bancarrota de la qual ell va ser participe, una pífia que arrossegà Europa a la ruïna que ara viu, i molt especialment als més dèbils, entre ells Grècia, Portugal, Espanya, Irlanda i Itàlia. Si de cas, aquesta nova reforma de De Guindos servirà per afavorir una vegada més els interessos de la gran banca, perquè gràcies a ella tindrà oportunitat de poder desfer-se de les vivendes procedents de les execucions hipotecàries per impagaments i de treure’s de sobre un llastre que pesa com una llosa. Però insistesc, no seran els treballadors – pagadors principals de la crisi – que podran comprar les vivendes.
A consciència de cadascú queda si s’hem de fiar d’aquestes reformes que De Guindos proposa seguint les línies matrius de la nefasta política neoliberal del govern.

LA GALLINA HA DIT QUE NO, VISCA LA REVOLUCIÓ!

A les acaballes dels anys 60 del segle passat, es va alçar potent el crit d’una gallineta que es plantava decididament farta ja de pondre tants ous perquè se’ls menjaren uns altres, tipa de tindre la natgera més coenta que un pebre per produir ovades sense fi en benefici de les butxaques de l’amo, desballestada després de tant de temps condemnada  a viure entre la seua pròpia gallinassa i empobrida per la seua explotació dins de la gallinasocietat. I la gallineta, retrobada amb el seu destí, va dir que ja n’hi havia prou, que els ous s’ havien acabat, i després de tocar el viu, i posant tota la carn a la graella, es va llençar al carrer cridant vives a la revolució per derrocar tots els amos intransigents que demanaven incansablement ous i més ous a canvi d’un poc de menjar, i que com a única solució oferien rebaixar a la meitat el pinso adduint no sé molt bé quina crisi econòmica, i llevar-li un bon pessic de palla de les gàbies que les gallines trepitjaven a diari. Et sona la història?. Ja ho crec que sí, perquè és el que està ocorrent ara: els rics volen més i més ous sense pagar més i continuar omplint-se les butxaques com han fet sempre, perquè cal minvar el deute del corral i el dèficit que ells mateix han ocasionat amb les seues mans llargues, brutes, insociables, egoistes i poderoses.
Salvador Espriu va escriure: “ Tenim la raó contra bords i lladres, el meu poble i jo...” . Sí, contra bords i lladres visca la revolució, contra banquers bords i lladres visca la revolució, contra els empresaris bords i lladres visca la revolució, contra les imposicions inhumanes visca la revolució, contra els atacs a l’educació i la sanitat visca la revolució, contra les retallades a compte de tots aquells que no tenim res a veure en la crisi visca la revolució, contra la hipocresia de l’església visca la revolució, contra les mentides dels polítics bords i lladres de La Casta visca la revolució, contra els sous milionaris i les prebendes bordes i lladres visca la revolució. Ja n’hi ha prou de mentides. Les polítiques neoliberals han provocat un autèntic desastre a tot el món. A l’estat espanyol hi ha més de cinc milions i mig d’aturats. Al món menys desenvolupat moren de fam diàriament més de 30.000 persones, gairebé 3.000 milions no tenen aigua potable ni cap possibilitat d’accedir a ella, i 5.000 persones diàries moren per malalties ocasionades per aquesta carència. I s’hem preguntat qui té la culpa de tot aquest desastre social? Són els mateixos que ara diuen que tenen idees i recursos suficients per treure’ns de la crisi que vivim. Mentides que mai no paren i mentides i  mentides. Via fora, via fora... Visca la revolució!!

LA JUSTÍCIA I CAMPS

Incomprensiblement, Francisco Camps, expresident del govern de la Generalitat, ha estat declarat NO CULPABLE de l’assumpte dels vestits, que no vol dir INNOCENT, i se’n surt de rosetes del fangar en què estava posat fins el coll. Està ben clar que era una decisió esperada més que afegir a la llarga llista de despropòsits de la justícia, perquè la justícia té un camí tan interpretatiu que resulta ben difícil creure que als jutges només els mou el desig sincer d’aplicar les lleis asèpticament, i és que els magistrats, a la fi, són homes com la resta dels homes i per tant, captius de la seua ideologia, de les seues passions, afliccions, impressions, depressions i incomprensions. Resultarà tan impossible trobar un jutge absolutament alien a la condició intrínseca de persona que plora i que riu, que té ressentiments, que menja, que dorm, que s’avorreix, que gaudeix, que s’angunieja o que pateix una grip estacional, com trobar un gra de sorra d’una mil•lèsima de micra, redó i transparent, en una platja opalina  d’arenes blanques. No obstant això, si els jurats – que també són persones com tothom – han  de servir per servir a... paga la pena que els assumptes de la justícia siguen tractats per professionals del dret, però clar, si els professionals del dret continuen en la senda de crear estupor en la societat amb solucions que només a ulls d’ells són correctes, per què s’ha de creure en la justícia que apliquen aquests homes togats en negre, circumspectes i allunyats del món real en què vivim la majoria? i si persisteixen, qui jutjarà al jutge? Porqueria de justícia, justícia que ara més que mai, cal escriure-la en lletra menuda, perquè, dissortadament, el llistat de desgavells continua. El Camps opusdeista i el seu companyó, el repentinat i pedant Costa, per art de la màgia humana s’han escapat de l’infern que tenien reservat per mèrits propis. Valga’m déu, senyor quina injustícia de la justícia!

FRAGA: DESPRÉS DE MORT L'ENDOLCEN

Resulta inadmissible que els polítics de torn, aquells que formen la Casta dels Intocables tant d’una tendència com de l’altra, s’entesten en encobrir una vida amb més ombres que llums: les primeres ben tètriques i les segones molt minses. És difícil imaginar que Fraga, a l’Alemanya, per exemple, hagués pogut exercir un càrrec polític a cap govern venint com venia de formar part activa del govern d’una dictadura fèrria que va silenciar veus i va segar milers de vides. Un bon exemple, encara en la memòria de moltíssima gent, és com van acabar la seua vida els dirigents nazis més destacats. Però clar, ací les coses es van fer de manera que, des de primera hora permetés la convivència de tots aquells que venien de l’antic règim franquista amb aires reformistes i sense ànim de pagar cap peatge, els que havien viscut amagats entre la massa social sense dir ni piu, i els exiliats que, creient que tenien algun dret guanyat per la seua condició política, volien ocupar el poder en un nou règim democràtic, però que cap d’ells no tenia inconvenient en confraternitzar amb els opressors vinguts de la dictadura que s’hi va imposar amb un colp d’estat que va causar una guerra civil de conseqüències infames.

Fraga, sintetitzant, ha estat un polític camaleònic que no ha tingut cap inconvenient en canviar de camisa quan  la situació política ho ha requerit. I sense pudor ha viatjat del roig al verd, del blau al groc, del negre al blanc i on ha estat s’hi ha trobat, amb una habilitat inusitada i tan desvergonyida que no admet cap comparació. Ha lloat Franco quan les circumstàncies ho demanaven (http://youtu.be/ITLTfA1tQaM), ha menyspreat les altres llengües de l’estat (http://youtu.be/YASPnHUS0HI), ha encoratjat públicament a penjar els nacionalistes (http://youtu.be/9nEZMvHZZS8) a més d’afirmar que ser nacionalista és una traïció a Espanya i a la constitució, sempre ha estat situat en contra de l’homosexualitat (La homosexualidad es una anomalía y, por lo tanto, pasar de la persecución que hubo es su día, que era una equivocación, al orgullo gay es otra tremenda equivocación), es va negar repetidament a condemnar les dictadures argentina i xilena i demanar perdó per la seua participació en la dictadura espanyola (Yo solo pido perdón ante Dios y mi confesor), i ha estat un intransigent sense mida (http://youtu.be/cWZzIzPq61Y) Fervent col·laborador de Franco, ha estat ministre d’informació i turisme, ambaixador en Londres, vicepresident i ministre de la governació. Al cap del ministeri estant, l’any 1976 va dir allò de “la calle es mía” després de negar manifestacions sindicals de l’u de maig. Va participar durament als succeïts de Vitòria on van morir cinc persones i més de cent en resultaren ferides, i al desgraciadament famós Succés de Montejurra, que es va tancar amb dos morts i molts ferits.

Bé, algú explicarà millor que jo el cas Fraga, però com a mostra val aquest botó que jo deixe i que diu, ben a les clares, qui ha estat Fraga i perquè no cal lloar-lo. Glòria a qui la mereix i eixe no és el cas de Fraga. En altres països hagués pagat per les morts que va ocasionar i per la fidelíssima col·laboració activa amb el govern del dictador Franco. Ara el carrer ja és nostre, encara que no del tot.

L'ESTAFA DE L'EURO

Enguany que es commemora el desè aniversari de la creació de l’euro com a moneda única europea, no cal ser un economista expert per adonar-se que l’euro ha resultat ser una estafa en tota la regla, amb un percentatge enorme de premeditació, de nocturnitat i de traïdoria sense parangó en la història moderna. La conseqüència immediata ha estat, entre altres, l’encariment abusiu dels preus al consum (més d’un 40%), la sobrepuja del preu de la vivenda, la disminució dels estalvis i la imparable pèrdua de capacitat adquisitiva dels treballadors en general, la caiguda dels salaris i la descapitalització absoluta de la part de societat més deprimida, l’aparició d’una banda amplíssima de pobresa extrema i  un augment inadmissible d’atur, de gent sense cap possibilitat de reflotar socialment, de famílies desallotjades de les seues cases per no poder pagar les hipoteques, i un llarg etcètera, que només el justifica el despietat creixement de la fortuna d’unes poques famílies supermilionàries, que són les que remenen les cireres econòmiques al seu albir i en benefici propi. Resultat, els rics són molt més rics i els pobres cada dia més pobres, que no és altra que l’aplicació al peu de la lletra de la doctrina del capitalisme salvatge ordit durant els governs de la britànica Margaret Thatcher i el seu amic George Bush, i la continuació de la jugada a mans dels posteriors governs, fins i tot a Espanya.  Aquesta política només ha afavorit els gran empresaris, banquers, constructors i polítics, que han guanyat més diners que mai i han incrementat la seua caixa com mai no van creure que fóra possible.

Però el resultat final és ben visible: rescats financers de la banca i les caixes per amagar totes les barbaritats que han comés sense cap control de les institucions encarregades i el beneplàcit dels governs de torn. Entitats que una vegada estabilitzades amb diners de tots, han tancat l’aixeta i en conseqüència el crèdit ha quedat absolutament esborrat del mapa i les mitjanes i petites empreses, i la gent en general, descapitalitzades. I com a solució al greu problema que s’hi ha suscitat arreu del món, els governs, seguint línies de l’oligarquia mundial, els gran capitalistes que actuen com a vertaders tirans econòmics, no fan altra que contractar gent que ha estat al cap davant dels centre de decisió, causant aquesta crisi amb la seua ineficàcia i els seus tripijocs, i amb ells instal·lats al poder estrangulen encara més la societat per dur-nos a un punt d’impossible retorn, i veure’ns obligats a entrar al “corralet” en què ells ens volen veure per sempre més. Ara tota la riquesa està a les seues mans, que són les destinatàries  finals d’aquesta tràgica roda circulatòria de la riquesa mal repartida.

L’euro ha estat, és, una estafa. Una ensarronada propiciada pel silenci còmplice dels mitjans de comunicació que, durant aquest deu anys, no han tingut pebrots per denunciar tot allò que ells, millor que ningú, sabien, i s’han autocensurat molt hàbilment, desviant les informacions a les duquesses i els seus joves esposos, la roja “de todos”, a les pantojas i els cachulis, als triumfitos d’enèsima generació, a la vida exemplar de la monarquia espanyola, al Madrid, al Nadal victoriós en mil batalles, a la vida sexual dels famosos de pacotilla,  al Barça, al terrorisme basc, les telenovel·les...

Ara descarreguen tot el pes de la crisi en què ells ens han ficat sobre les tolides esquenes dels treballadors, les viudes, els pensionistes, els funcionaris, l’ensenyament i la seguretat social, entre altres. I ells què posen?

L'ALCALDE FUNAMBULESC

Segons ha publicat el periòdic El Económico, l’alcalde vol presentar els pressupostos de 2012 a l’oposició, però com que el PP no té bastants vots per treure endavant els comptes consistorials. hi haurà de recórrer a estudiar pactes  amb els altres partits. Segregació Porteña – continue guiant-me de El Económico – ha avisat l’alcalde que si no li aproven els pressupostos i presenta una qüestió de confiança perdria la votació, que és tant com dir-li que no fera compte d’ells, perquè SP no els recolzaria. Aquesta primera reunió la van tindre el dia 16 de desembre i aprofitant l’avinentesa, el dirigent segregacionista li va plantejar a l’alcalde que recolzaria el PP si a canvi l’alcalde traslladava la capitalitat municipal al nucli del Port. Segons apunta el dirigent portenc l’alcalde no va rebutjar aquest plantejament a canvi del  recolzament incondicional dels segregacionistes al govern del PP. Posteriorment, el dia 26, va haver una nova trobada entre tots dos grups polítics, i en aquella reunió – segons González – la part saguntina estava representada pel destacat membre del PP, Juan Serrano ( valga’ns déu senyor, quina representació més genuïna!) i en aquesta ocasió l’alcalde no va acceptar els trasllat de la capitalitat municipal, però sí, iniciar els tràmits per convertir el nucli del Port en una Entitat Local Menor i, a més, presentar un recurs de cassació contra la sentència que anul·la els articles del ROM que autoritzaven la celebració dels plens al nucli portenc. Cal fer constar que hi ha dos informes, el del secretari general de l’ajuntament i el del bufet Cuatrecasas, que anticipen que el recurs de l’alcalde no prosperarà, no obstant, mentre no es resolguera definitivament l’assumpte els plens podrien continuar celebrant-se al Centre Cívic.

Aquestes maniobres polítiques de l’alcalde del PP es podrien definir com maniobres d’un autèntic funambulesc de circ, però de tothom és sabut, que els equilibristes de vegades es cauen de la corda i es desgracien. Però al senyor alcalde li agrada tant la poltrona i és tan maquiavèl·lic que no l’importa gens jugar amb foc, perquè col·locar el propi Ajuntament que ell presideix en una situació d’indefensió legal, malgrat saber-ho, és prevaricació i es podria cremar. Però això és tot el que el Partit Popular de Sagunt pot aportar, i vol, a la dissolució d’un problema que ja dura massa anys i que per eixa via no té visos de solució definitiva. Sagunt necessita ser governat i administrat sense prepotències, amb claredat, transparència, humilitat, honradesa i fermesa, i sense deixar-se caure en el parany de pactes que no aporten assossegament a la vida de la ciutat ni res positiu, ans al contrari. Però aquest alcalde no té categoria per fer les coses com cal i s’hi deixa dur per una concepció absolutista del poder, que quant més en té més en vol. Ara, per deixar ben clar el seu enorme egocentrisme, només li falta emular Lluís XIV dient allò de SAGUNTO SOY YO i fer-se una estàtua de marbre blanc, per a major glòria i perpetuació del seu ego, vestit d’acròbata del Circo Price. Pobre Sagunt, abans tan gloriós i ara tan humiliat!