MALAMENT ANEM

Posats a reformar i organitzar les economies nacionals ara haguera estat el moment per aprofitar aquesta crisi financera sense precedents que ofega el món - amb exclusió de les èlits, naturalment - per a canviar un model socio-econòmic que s'hi ha demostrat absolutament inviable per a la major part de la població mundial: cada dia hi ha més famílies, més gent, que va descendent inevitablement a graons econòmics inferiors a aquells en què havia viscut fins ara, cada dia hi ha més famílies empobrides que se les veuen i se les desitgen, cada dia hi ha famílies extremadament pobres, sense recursos ni cap tipus d'ajudes oficials, però també, cada dia hi ha més gent, més famílies, que van acumulant fortunes impensables i molt dificils de desxifrar per a les persones que caminem a peu pels carrers dels nostres pobles.

Les cinc grans entitats financeres espanyoles - grup Santander, BBVA, Banc Popular, La Caixa i Caixa Madrid - presenten xifres escandaloses de guanys que en ocasions superen els 15.000 milions d'euros. Cada any estableixen un nou record d'ingressos amb el que es podrien pagar, durant tres anys, més de 22 milions de pensions mitges, i només, amb els guanys del banc de Santander es podrien abonar les pensions de 10 milions de persones doblant el muntant de totes elles. Si a tot açò afegim que els principals bancs i caixes manegen rescursos que gairebé doblen en PIB espanyol - al voltant d'1 bilió d'eurs - és obvi que la concentració de riquesa es fa en molt poques mans, que no són altres que les mans blanques de la voraç oligarquia espanyola. I mentre tot açò ocórre, bona part de la societat viu en un vassallatge tributari encadenat a eixa oligarquia goluda i vitalicia, a  base d'hipoteques, crèdits personals i temors a no poder atendre les obligacions concertades, mentre ells, els sàtrapes econòmics, guanyen, guanyen i guanyen i les famílies perdem, perdem i perdem sense poder evitar que els nostres ingressos es traspassen cap als grans bancs, sense poder fugir de les terribles hipoteques que tant afecten a les nostres vides - i  fins i tot, al futur dels nostres fills - sense poder impedir la precarietat en què hauran de viure els nostres fills, i sense poder fer res veient com la pobresa s'arrela més i més en la nostra societat: gairebé 4,5 milions d'aturats, 30% de famílies que no poden arribar a la fi de mes, els salaris/pensions mai no creixen per dalt de percentatges acceptables, les xicotetes i mitjanes empreses abocades al tancament, les rendes agràries en franca decreció, els joves sense poder accedir a la vivenda, o obligats a dedicar la meitat dels seus salaris a pagar una hipoteca durant la resta de les seues vides, i un llarg etcètera imposible d'explicar.


Els bancs, per tant, s'estan donant un vertader bacanal, desenfrenat i irresponsable i golut i nefast, a costa d'un poble que cada dia és menys poble i més tributari del bancs i més mendicant de la societat en general.