ELS NOUS MARQUESOS DEL REI

Quina calorada m’ha recorregut el cos en escoltar la noticia del dia: el rei Juan Carlos I ha concedit el títol de marquès al seleccionador nacional de futbol, Vicente del Bosque i a l’escriptor criollperuàespanyol, Vargas Llosa. El títol li ve donat al seleccionador per haver guanyat un mundial i, segons han dit, haver-ho fet des de la humilitat i la serenitat, i a l’escriptor, segurament pel Nobel conquerit. Allò de la humilitat i la serenitat en el treball em sembla perfecte, i crec que és aplicable a totes les facetes de la nostra vida. Com també crec que és aplicable l’educació, la perseverança, la diligència, la consideració, la solidaritat, la comprensió, la puntualitat i tota una sort de valors que serveixen per millorar la vida en tots els seus àmbits. Per això cal preguntar-se quanta gent hi ha que viu contemplant eixos principis, en qualsevol disciplina, i per tant hauria de rebre aquell títol nobiliari. Moltíssims, a saber, entre altres, un paleta que passa 10 hores al dia treballant a sobre d’un andami patint fred, calor i sou mínim; un majorista que comença la seua feina a les quatre del matí tots els dies de l’any i acaba a les tantes; un treballador de la industria que pateix sorolls escandalosos i tota mena de perills; un miner que fa les seues jornades a 600 metres de profunditat bandejant la tragèdia de quedar-s’hi atrapat per sempre; un llaurador que treballa tot l’any i de vegades no obté ni benefici dels seus productes; un parat de 50 anys que només té 360 euros per viure ell i la seua família i un futur més negre que el carbó; l’investigador que ha descobert açò o allò altre que redueix la mortalitat fixa ocasionada per alguna malaltia incurable a una afecció absolutament salvable o qui ha propiciat millores socials impensables... Atenent aquestes consideracions, tots ells haurien de ser marquesos, o més encara.

Però hem de ser seriosos. Al segle XXI estant, i amb la que està caient-li al poble aturat  que està vivint en una penúria econòmica tràgica, no toca atorgar títols nobiliaris, ans al contrari, cal suprimir-ne, però clar, en la mida que aquestes distincions reials s’escampen, ells, el rei i tota la seua família, estan creant una xarxa vinculada a la monarquia, que fonamenta una forma de vida absolutament regalada i hipòcrita. “El rei regna però no governa”, llavors, per a què el volem?. Regnarà, tranquil·lament i amb una opulència sublim a costa dels ciutadans, fins que es morirà i després què? Doncs, entrarà el seu fill que ja tindrà, si més no, la nova edat de jubilació dels treballadors que no son marquesos, i en quatre dies més, seguirà la cadena amb un nou membre nascut reial, més jove, més ric, més poderós i més rei.

Juan Carlos I vol fer amics amb la seua simpatia borbònica, amb el seu posat planer i afable, amb la seua panxa enorme, amb la seua parla ennassada i curta i amb la concessió de títols nobiliaris, com el del seleccionador humil i el de Vargas Llosa, l’escriptor crioll afecte a la dreta més recalcitrant i a aquesta monarquia que tant d’aixopluc li dóna. La monarquia, però, és un sistema polític ranci i obsolet, que només beneficia els seus membres i a tota la camarilla que viu al seu voltant: aduladors, republicans reconvertits, nobles de grans fortunes, polítics oportunistes, vividors de festa contínua i grups d’altres espècimens dels que, a partir d’ara formen part el seleccionador Vicente del Bosque – que amb bons minves catalans ha tingut l’enorme facilitat de fer una bona cistella espanyola – i Vargas Llosa, l’escriptor que injuria els nacionalismes perifèrics i aplaudeix els centrals jacobins. Dues arrels més en el gros arbre monàrquic.