PER ENÈSIMA VEGADA, EL CASTELL DE SAGUNT

Per enèsima vegada he pujat al Castell sense res especial que fer, sinó estar-hi deambulant pel recinte i matant el cuquet. De tant en tant, si no és sovint, m’agrada visitar les ruïnes. Avui, però, hi havia gran nombre de gent de totes les nacionalitats i edats, alguns d’ells portaven un plànol a la mà, altres, una càmera per fer fotografies, els més menuts corrien per arreu sense cap entrebanc, i els pares, alliberats de la cura deguda als fills, anaven i venien sense parar cap tipus d’atenció a tot allò que s’hi mostra al Castell estant, llevat d’una parella de nuvis, ella de blanc impol·lut i ell de negre fosc, que es feien un reportatge fotogràfic per immortalitzar el moment en què decidiren donar el sempre difícil pas de viure junts, mentre eren contemplats per un bon grapat de visitants del castell.

La veritat és que el dia estava bonic i encara més el cel, que entre blancs i grisos amenaçants, ens mostrava una bellesa inusitada en aquestes dates de la tardor. En plena contemplació se m’ha acudit preguntar-me perquè la gent s’aturava i mirava els nuvis en comptes d’entretindre’s davant les cisternes, les murades, el fòrum, les portalades o els trossos de pedres vetustes que hi ha per tot arreu. Seria perquè no es gens habitual veure una parella de nuvis vestits a la usança fent-se fotos o seria perquè en pujar al Castell i no veure acomplides les expectatives despertades pel dolentíssim estat en què es troba el monument, perdien l’interès i passaven de la història que ningú no els contava, dels recintes que ningú no els explicava, dels llocs que trepitjaven que ningú els deia que eren... Com ja ha estat explicat moltes vegades i és ben sabut, al Castell no hi ha ni un sol lloc on els visitants puguen saciar la set, ni reposar les cames sota una ombra acurada, ni llegir amb tranquil·litat un fullet explicatiu d’allò que han vist o del que van a veure, ni contemplar el monument asseguts a un espai en condicions acceptables, ni cartells explicatius, ni persones encarregades de conduir els visitants en visites guiades, ni ningú que pose ordre dintre del recinte, ni persones preparades per rebre els turistes. Recorde una anècdota vergonyosa d’un expenedor d’entrades que havent-li preguntat un estranger “speak english”, li va contestar agrament que “de espikinglis nada de nada. Aquí español y nada mas”. Jo vaig ser testimoni de primera fila.

 El Castell de Sagunt és un autèntic desastre. I és un desastre per tot allò que tantes vegades ha estat comentat. N’és una misèria per la falta d’atenció dels propietaris – en aquest cas l’Estat espanyol – per la manca de gestió dels encarregats – la Generalitat valenciana – o per la insidiosa mandra de les autoritats municipals que haurien d’haver-se convertit en reivindicadors pesadíssims davant el poder central i l’autonòmic, però que passen olímpicament del cas. I clar, la iaia morint-se i la casa sense agranar, o el que és el mateix, entre todos la mataron y ella sola se murió.

Alguna cosa s’ha mogut els últims anys, és veritat, però poca cosa i massa lentament. I quan les coses són tan poques i tan apàtiques acaben per no ser efectives. Ara, amb la crisi que ofega les administracions i el dissortat futur que s’albira, el Castell – i la resta del Patrimoni – acabarà per arruïnar-se totalment per a major vergonya de les autoritats polítiques que ens han sumit, entre uns i altres, en aquesta misèria difícil de pair i entendre, i que han portat al Castell de Sagunt a l’infortuni més gran que mai no s’hauríem pogut imaginar. Solució encara hi  ha, podríem arribar a temps, però falta voluntat política, valencianisme i saguntinitat.