Considerant que té tanta importància qui cus un vestit com el que fabrica el fil, podríem concloure que tan lladre és qui fa un furt com aquell que li ajuda a fer-lo. I açò és aplicable a molt binomis que es donen a la vida quotidiana de tothom. Ho dic perquè avui m’ha arribat un correu, d’un amic que ha tingut la paciència d’entretindre’s en calcular quant ens roben els bancs, el text del qual ja he publicat a la meua pàgina del feisbuc.
El meu amic es pregunta per què els bancs poden vendre una vivenda arrabassada a una família hipotecada fallida sense el tràmit de posar-la prèviament al nom de l’entitat bancaria que ha executat la hipoteca? Segurament, perquè estan protegits per la llei, davant la qual cosa, resulta fàcil deduir que la llei, de vegades, no té res a veure amb la justícia, perquè si totes les persones físiques tenim eixa obligació, per què no la tenen els bancs? La resposta és ben fàcil: perquè com va dir l’andalucista alcalde de Xeres, Pedro Pacheco, “la justícia en este país és un cachondeo”. Efectivament, una conya, de vegades, desmesurada. Aquesta asseveració li va costar a l’alcalde una inhabilitació de sis anys, però com que jo no sóc alcalde ni tinc cap càrrec públic, a mi no em poden inhabilitar. Així que ho diré en lletra gran:” LA JUSTÍCIA EN AQUEST PAÍS ÉS UNA AUTÈNTICA VERGONYA”.
Calculant grosso modo el que haurien de pagar els bancs, els diners que la banca i les caixes no ingressen a l’erari públic en detriment de les nostres butxaques, dóna pànic llegir els resultats.
Si pensem que a tot l’estat espanyol hi ha 1.000.000 de vivendes, les hipoteques de les quals han estat executades per les entitats bancaries per falta de pagament; si posem un preu mig de 200.000 euros per vivenda i tenim en compte que a les operacions per Transmissions Patrimonials s’aplica un impost del 7%, resultaria que el total que la banc s’estalvia miserablement és de 14.000.000.000 milions d’euros. Si això li afegim que els propietaris de les viviendes arrabassades – propietaris de res – es queden sense casa i amb un deute pendent al banc que tard o prompte hauran de fer-li front, bé per embargament de nòmines o per qualsevol altre medi, el negoci bancari és redó i absolutament embriagador.
Crec que contra aquest abús caldria promoure una Iniciativa Legislativa Popular per canviar la llei que atorga als bancs un privilegi tan gran i tan ric, en comparació amb la penúria econòmica en què està clavat el país en general i els 5.000.000 de desocupats en particular. La situació no està per deixar que aquestes coses passen sense no dir ni piu, ans al contrari, cal denunciar-ho al carrer, amb coratge i sense resignacions inútils, que quan la banca ha deixat de guanyar diners i se les ha vistes magres l’estat l’ha rescatada amb els diners de tots, però quan ne guanyen a mans plenes no en reparteixen ni un.
Ni nosaltres, ni els polítics que ens representen, han de consentir aquestes evasions legals de diners que ofeguen els país i les seues famílies. N’hi ha per tirar el barret al foc. Cal fer força per abatre aquest munt de privilegis!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada