SEMPRE ENS QUEDARÀ RATO.

La compareixença de Rodrigo Rato (Bankia) i de Julio Fernández Gayoso (Caixanova) entre altres, en la Comissió d'Economia del Congrés em va fer recordar aquell acudit antic en el qual, un conductor totalment borratxo, i cec d'alcohol, circula a tota velocitat per la autopista A3 en sentit contrari. Sense pensar-s'ho dues vegades, mentre condueix, telefona a la guàrdia civil de trànsit per avisar que a la A3 tots els conductors s'han tornat bojos i estan circulant en sentit contrari.

Sí, tots s'han tornat bojos en aquest país i tots, sense exclusió, circulen en sentit contrari. Segons Rato, el Banc d'Espanya el va comminar a negociar la fusió immediata de Bancaixa amb Caja Madrid, l'auditoria de Deloitte no indicava l'existència de riscos addicionals, el govern anterior va aplicar la comptabilitat erròniament, la sortida a Borsa va ser per imperatiu legal en compliment d'una llei aprovada pels polítics, i etc, etc, etc. Fernández Gayoso, president i factòtum de la Caixa intervinguda, tampoc es va quedar enrere a l'hora de mostrar el seu més que menyspreable cinisme i va explicar a la Comissió que ell no prenia les decisions, que ell només feia propostes, però qui decidia, finalment, era el Consell.  Això sí, cobrava un sou mensual, per no fer res, amb el qual molts treballadors, al mateix temps, hagueren pogut viure còmodament durant algun temps. L'únic que va actuar decentment va ser Narcís Serra, president de la també intervinguda Caixa Catalunya, que va entonar un mea culpa i va apuntar que "no vam voler veure el que venia i vam trigar a reaccionar". A més va admetre que no va poder evitar que l'exdirector general José María de Pisa cobrés una indemnització de 10 milions, perquè legalment era impossible. Elena Salgado, ex vicepresidenta econòmica del govern anterior, també es va dedicar a tirar pilotes fora, sense gens ni mica d'autocrítica ni declaracions que pugueren implicar massa al govern actual. En fi, tots han passat sense assumir responsabilitats, excepció feta de Serra, i s'han sortit de rosetes, com si res anara amb ells. Però clar, la Comissió d'Economia del Congrés no és una comissió d'investigació a la manera dels EUA, en les quals posen en un compromís els transgressors de la llei, siguen qui siguen, exigint-los responsabilitats fins al final i fent-los suar la cansalada. Això no és més que una pantomima més de les moltes que s'estan representant a llarg a llarg d'aquesta desgraciada Espanya que a ulls del món es mor a passos de gegant, mentre la ciutadania reclama incessantment, sense perspectives de solució, responsabilitats polítiques, econòmiques i socials, a aquesta colla de miserables polítics que pretenen dirigir el nostre futur des de balcons propers a l'Edèn, de poderosos judicials que dicten sentències incomprensibles per a la ciutadania des butxaques tranquils per plens, i dirigents econòmics i sindicalistes amb el cul ben col · locat en poltrones comodíssimes j amb prou feines proletàries.

En fi, en aquest infern de la prima de deute incontrolada, dels bonos rondant el 7%, de les retallades dels salaris obrers, de la congelació de les pensions, del robatori de la paga extra de Nadal als funcionaris, de la reducció de pressupostos per a l'educació, la investigació, la dependència, les prestacions socials i la sanitat, de la terrible retallada del poder adquisitiu de les famílies, de l'horror que produeixen més de 5 milions d'aturats i de les diferències creixents amb ràbia entre els rics i els pobres ... en fi, en aquest maleït infern que tants dimonis té, sempre ens quedarà Rato.