RATZINGER: EL PAPA DELS EROS

Ni bou ni burra ni estrella de Nadal ni reis d’orient. El Papa, Benedicte XVI, basant-se en els evangelis de Sant Lluc i Sant Mateu explica que Jesús va néixer en una quadra i no en un pessebre, i sense pensar-s’ho més, ha fet un ERO al portal de betlem i ha fet fora l’afable burreta i l’afectiu bou, perquè ja no hi fan cap falta i els ha portat a la cua de les oficines de l’atur. També ha dit, el Papa, que l’estrella d’orient no era cap senyal divina, sinó una supernova, i que els reis mags no eren reis mags, eren uns savis dedicats a l’astronomia que anaven investigant la supernova, el que vol dir que l’ERO també li afecta a l’estrella, als reis i als camells. I seguint en aquesta dinàmica cal pensar que, dins de no res augmentarà el nombre de parats, perquè en la moda de fer EROs per tot arreu – també han arribat a la glòria celestial – el pobre caganer se n’anirà a cagar a un altre lloc, o és quedarà sense cagar i clar, tampoc tindrà lloc al betlem nadalenc. I el moliner, i les dones rentant la roba en el riu de paper d’alumini, i el riu de paper d’alumini, i l’àngel de l’anunciació volant ingràvid per les rodalies del nounat i dels seus pares, i els borregos i  els pastor que s’hi acosten amb els borregos al coll, les gallines, els dindis, els galls del corral... Si a més, no fa gaire temps, el mateix Papa ens va assegurar que ni el purgatori, ni el cel ni l’infern existeixen com espais físics, molt em tem que, aquest sant home en quatre dies enviarà el dimoni també a l’atur i amb ell tota la tradició. Què anem a fer, però, sense pessebres de betlem, sense cels meravellosos, sense inferns ardents ni purgatoris eteris ni dimonis amb banyes ni tridents ni calderes de Pere Botero? On anem a parar amb aquesta moda dels EROs?

La veritat és que és una putada, una autèntica malifeta esborrar-nos eixes coses del cervell, perquè jo, que sóc molt fredolí, sempre he desitjat anar-me’n cap a l’infern en traspassar la ratlla, perquè allí estaria calentet la resta de la meua existència. I encara que a l’infern també hi hauria distinció de classes – és del tot impossible lliurar-nos d’elles en aquesta societat infernal, si no hi ha revolució – tindria la possibilitat de trobar-me, alguna vegada, amb personatges que em podrien ajudar a escriure millor aquestes línies, alguns amics per rememorar, les putes que alguna vegada em van acollir, els homosexuals valents, les lesbianes decidides a reconquerir el temps perdut, els que han estat past de les guerres defensant llibertats, els treballadors aturats primer morts que ocupats, els palestins sense pàtria, els kurds gasejats, els innocents morts de gana, els paupèrrims esclavitzats  i  especialment, la meua gent més estimada, més meua. Tots ells estaran a l’infern, perquè el cel, com sempre, serà un casino del PP, dels rectors, dels banquers i dels milionaris, i tindran reservat el dret d’admissió.