HEREUS DE LA RANCUNIA

Hereus de la rancúnia i de la imposició. Legataris de la intransigència i de la ignorància. Delfins   de la brutalitat i de la milícia. Nostàlgics cabrons i pessebres. Feristeles nècies. Insectes reptants en la història negra. Bàrbars contra la cultura. Dimonis devoradors de classes laborioses. Bandarres socials de mala canastra, què voleu d’aquest poble al qual deveu la vida? Quina mena d’immolació més ens penseu demanar?

Ja ens heu furtat l’alegria que teníem. Ja ens he sumit en la foscor de l’impredictible. Ja ens haveu rapinyat el nostre dia. I ara, quan les butxaques comencen a estar buides, quan les consciències s’emmusteeixen, quan tot camina endarrere per un camí farcit de mentides i promeses incomplides, quan els braços comencen a penjar dels cossos per desesperació sumada, ara, voleu anihilar la nostra llengua i us inventeu programes educatius que deseduquen, imposeu religions que adoctrinen, subvencioneu la separació dels xics i les xiques, s’inventeu aules roses, aules blaves, intenteu espanyolitzar per arreu amb acarnissament i pispar la memòria dels nostres fills, els arrels i la història.

Gentalla de canastell pudent, de boca fètida, de mans brutes de diners, de cors ressentits... Wert innoble que arrasa. Rajoy fatxender que consent. Cospedal botiflera milionària, Montoro dimoni ressentit, Guindos inútil certificat, caragrossos tots que veniu de la femta negra de l’avern d’Hades, especuladors de vides que col·leccioneu diners a mansalva, i sense honor, a desgrat dels que pateixen la vostra injustícia, dels que penen per la fam dels seus, dels que dormen als carrers, dels que haveu abocat al precipici del no-res.

Estem ací, estoics, forts, esperant el moment de donar-vos un colp de gràcia que us supose la mort política. Ressuscitant cada dia en l’esperança de la vostra tragèdia, com la que feu patir a gairebé sis milions de gent sense futur, als que no tenen casa i no els ajudeu, als que no poden menjar cada dia i no els alimenteu, als que viuen de la caritat i es mostreu avars pels euros, als que ploren i no els consoleu, als que tenen fred i no els doneu abric... I m’agradaria estar present en l’instant precís del vostre cataclisme, que vindrà, segur que vindrà, més tard o d’hora, i jo, si encara sóc, riure tant amb la vostra desgràcia com ara vosaltres rieu amb la nostra i em sentiré immensament feliç de saber-vos penar i plorar com el moro Boabdil.