LA MEUA CARA ROJA

L’altre dia un metge em va preguntar si jo estava sempre tan roig, i jo, amb rictus seriós al rostre, li vaig contestar que sí, que d’un temps ençà, el meu aspecte habitual havia esdevingut eixe, perquè en aquest país és molt difícil que la situació que actualment estem vivint no ens faça enrojolar de vergonya i de ràbia. 
I és veritat: estic fart, avergonyit i colèric de tanta

 immundícia social com sofrim cada dia, en aquest brut país nostre. No passem més de 24 hores que alguna cosa indigerible ens sorprenga. N’és una desfilada continua de gent nefasta, que apareix als diaris, als televisors i a les emissores de ràdio, aportant a la vergonya un compte més d’un rosari infinit d’ignomínia, lladronici, prevaricació i menyspreu a la societat i a cadascuna de les persones que la conformem. És l’única cua incomptable que supera la que els aturats, dissortadament, fan a la porta de les oficines de la desesperança.
Més de 700 polítics, principalment del PSOE i del PP, encausats per corrupció, malversació de fons públics i abusos de poder; infinitat d’empresaris en les llistes de l’Audiència Nacional, esperant ser jutjats, per defraudar hisenda; privilegis inadmissibles d’una l’església espanyola que predica la moderació i viu en l’opulència més insultant; un govern inoperant al servei dels Il•luminati moderns, els Engelberg d’ara, dels grups de pressió i poder; retallades; gent aturada; famílies sense poder menjar; pensions irrisòries; mà ampla als empresaris per acomiadar fàcilment els treballadors; preus disparats i en alça en contraposició a les retallades dels jornals; estalvis de tota una vida robats als majors, en premeditació i traïdoria, per banquers extremadament corruptes; un sistema financer que ha estat, i és encara, la humiliació dels ciutadans espanyols davant el món, mal anomenat, desenvolupat; una societat convulsa on la llei s’aplica malament on no s’ha d’aplicar i la justícia es dicta segons qui la contemple.
On haurem d’anar a viure per descansar la nostra pensa i viure en tranquil•litat? On podrem reposar de tanta mentida i caminar pels carrers sense que la cara ens caiga de vergonya aliena? On podrem aconseguir que els nostres rostres recuperen el color de la normalitat i la innocència?
Encara hi ha molta gent que canta, a gola orgullosa i plena, cançonetes futboleres d’exaltació d’Espanya. Per què?... tant els hi dóna aquesta Espanya? Vull pensar que són víctimes innocents de la ignorància o panxes plenes i contentes, perquè si no és així, d’altra manera no té explicació possible. Jo no estic content, ni cante, ni lloaré aquesta terra, perquè no és més que un antre de misèria i mentida.