Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 11 de febrer del 2013

DE LA DIMISSIÓ DE RATZINGER


I ara què? La renuncia al papat de Benet XVI, abans Joseph Ratzinger, crec que és una de les noticies que més comentada serà i de major transcendència periodística en aquest segle. La veritat és que a mi, personalment, m’importa poc o gens, per no dir res, que el papa renuncie al seu càrrec o no, perquè tinc la seguretat, tots la tenim, que al llarg de la nostra vida en coneixerem, si més no, dos o tres, si no en són més, és a dir, darrere de Ratzinger en vindrà un de nou. Però amb quins postulats? No sé sap. Jo n’he conegut alguns, el primer de tots Pio XII, el Papa dels nazis, que va establir la infal·libilitat pontifícia en l’encíclica “Munificentissimus Deus”. Bé, si algú tenia dubtes de què el papa era infal·lible, Pio XII va deixar clar que ells mai no podien equivocar-se perquè eren els representants del déu en la terra i parlaven assistits per l’esperit sant. Joan XXIII, el Papa Bo, que va convocar i va inaugurar el Concili Vaticà II. Pau VI, que fou l’últim papa coronat amb la tiara papal, va tancar el Concili Vaticà II i es va dedicar a viatjar per aconseguir nexes d’unió amb altres cultures i religions. Joan Pau II, el papa del somriure, primer Bisbe de Roma amb nom compost, que només va durar 33 dies i amb la seua mort s’hi va obrir un ventall de teories conspiratives, cap d’elles sense aclarir. Juan Pablo II, el primer papa polonès, el segon no italià en 455 anys i el que té la plusmarca de canonitzacions. Va viatjar per tot el món i va resultar ser una persona absolutament conservadora. Benet XVI, el dimisionari, primer papa alemany des d’Adrià VI i el més vell en ser elegit papa des de Clement XII en 1730. Abans de ser papa va ser el cardenal prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, és a dir, una versió moderna de l’antiga Inquisició, amb antecedents de pertinència a les Joventuts Hitlerianes.
Clar, aquesta situació, i un somer repàs de la vida i l’obra dels papes, provoca vàries preguntes:
1.- Deixarà Benet XVI de tenir infal·libilitat al renunciar al papat o encara continuarà parlant per boca de déu amb l’ajut de l’esperit sant?
2.- Per què uns papes desdiuen el que han dit uns altres si tots són successors de sant Pere?
3.- Tornarà la cristiandat a tenir cel on gaudir de la nostra bondat en la terra o infern on porgar sempiternament els nostres pecats?
4.- Continuarà el pessebre natal de Jesús amb  burra, bou, reis i estrela, com tradicionalment ens han dit que era, o continuarà amb la nova teoria del papa dimissionari sense burra, ni bou, ni reis ni estrela?
 Si mirem la trajectòria dels homes, dels nostres governants, veurem que han hagut tants plans d’estudi com governs, i tantes teories per conduir economies com ministres han ocupat les carteres, i tanta diversitat com només alberga la ment humana. Llavors, que hem d’esperar del la vida papal? Doncs, tantes diferències humanals com grups de pressió (partits), com ideologies fonamentals (conservadors-progressistes), com formes de gestionar el poder (dreta-esquerra) i com ambicions de domini (mans brutes-mans netes). El que vindrà darrere de Ratzinger serà un home, només un home, amb les mateixes cupiditats i ambigüitats, amb les mateixes necessitats físiques i morals, amb les mateixes angoixes i alegries que la immensa majoria, però tot contemplat des d’una òrbita de poder desorbitat, d’un luxe que ofendria al propi déu i d’una pompa impossible d’igualar per cap altre mortal, ni presidents de govern, ni reis. El papes són homes-reis d’un estat sense cap xarxa productiva a l’ús, llevat del turisme, i això és tot. I ja sabem que darrer d’un home que mor sempre n’hi ha un altre que naix, però no sempre del mateix color ni de la mateixa mare.