DE LES DIMISSIONS

És vox populi que Espanya sempre ha estat, i és, un país tradicionalment copiador i importador de corrents, modes i formes de països aliens. I sempre s’ha dit al respecte que entre eixa passió per copiar, Espanya sempre s’ha decantat per tots aquells fluixos que suposaven un cert decreixement en la  sacrosanta norma de la beateria, una beguina nociva que durant tants anys ens ha acompanyat, i encara ens acompanya en molts aspectes. Vam copiar el bikini de les primeres turistes que arribaren a territori benidormer, els moviments hippies, les cabelleres dels Beatles, la música dels Rolling Stones, els shorts, el topless... etcètera, etcètera, etcètera. I així hem continuat fins ara, copiant sense esma i ben aviat. Els mandataris, però, els legisladors, els juristes i tots aquells que tenen la boca en la mamella perennement, no han copiat el fet de dimitir quan els han agafat amb les mans tacades i les butxaques plenes o, simplement, quan han prevaricat, quan han confós els seus departaments amb un ranxo particular, quan han malversat diners públics, quan s’han fet milionaris de la nit al matí sense cap justificació o quan les seues actuacions personals, en altres àmbits diferents de la política, no s’ha adequat al que s’espera de les persones que tenen grans responsabilitats, especialment en circumscripcions públiques. Només fa uns pocs  dies vaig llegir que, Chris Huhne, secretari d’energia del Govern britànic de Cameron  havia dimitit perquè es va descobrir que havia mentit al parlament per eludir el pagament de multes de trànsit; que Mohamed Saber Arab, ministre de cultura, havia dimitit per la brutalitat policial del govern del que ell formava part; que Avigdor Lieberman, ministre d’interior d’Israel, va deixar el govern perquè havia estat imputat per frau i abús de confiança... i tornem a l’etcètera per no fer-ho massa llarg. En aquesta Espanya gitana, paradís màxim de la corrupció, territori en què fa negoci a expenses de l’erari públic, i s’ompli les butxaques, des del conserge de l’escola de la meua filla fins a la família reial, les dimissions, llevat d’algunes excepcions, són mínimes i, en tot cas, ho són de caps de turc de segona filada, dels reserves de l’equip, per dir-ho d’una manera més esportiva. O encara hi ha algú, que no siga un fanàtic fervorós de les sigles, que opine que en la colossal corrupció en què està immersa la majoria dels estaments polítics, legislatius, jurídics, judicials, públics i privats, no tindria que haver dimissions en massa a diari? Tots, gairebé tots, tenen comptes que amagar i viuen opíparament apegats a la poltrona amb Super Glue, mentre la societat, la classe mitjana, que els ha votat per gestionar en claredat, justícia, eficàcia i honradesa, va desapareixent i sumint-se en la desesperació davant de tant d’atur, de tant d’EROS, de tanta injustícia i de tanta infàmia. I aquestes coses no se curen només amb vagues, manifestacions i talls de trànsit. Cal començar a escodrinyar la vida amb mirada nova i esperit decidit, a la recerca d’altres mètodes que ens alliberen d’aquesta gentola i dels partits majoritaris que tenim. Nosaltres no ens mereixem viure entre tanta porqueria ni tenim perquè pagar tot aquest lladronici.