Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 19 de març del 2013

"ALEA IACTA EST" EN XIPRE


Segons atribueix l’escriptor romà, Gai Suetoni Tranquil, a Cèsar en el moment de traspassar el riu Rubicó, Alea iacta est, és a dir, el dau ha estat llençat, que per motius de millor entendre, en la modernitat ha quedat com “la sort està llençada”. I així és com va començar la segona guerra civil romana entre els romans de la baixa societat, partidaris de Gneu Pompeu Magne, i els Optimates, components de l’aristocràcia romana. Dit això, repeteix: “Alea iacta est” sobre aquesta Europa que es pretén unida, i en vies d'una guerra civil incruenta entre les classes populars i l’aristocràcia europea. Simplificant, entre els innocents que patim el desgavell financer regnant i totes les misèries adjacents, innocents en el juí per tota la discòrdia en què estem immersos, i els que l’han creada, absolts per llei, i en la mateixa metodologia observada des de sempre: fer-se més i més rics cada dia que passa.
Reduïts a simples comparses de voluntats més altes i decisives, països com Irlanda, Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya es trobem ja en un procés d'empobriment  en una entrada definitiva en un món desdinerat, i amb índex de misèria creixent sense parangó en la història europea contemporània. Ara, però, els cacics europeus fan una volta de rosca més i posen el dogal al coll de Xipre, un país petitet, a penes amb un milió d'habitants  sense cap xarxa productiva autòctona de l’illa, llevat del turisme, que els mateixos que ara premem el dogal van consentir en convertir-lo en un paradís fiscal, a benefici dels socis europeus rics i els russos amb fortunes estratosfèriques. Què ha ocorregut, doncs? que com que els interessos que la banca xipriota pagava pels dipòsits eren tan alts i desmesurats, quan l’economia ha relliscat en el fang de l’avarícia s’hi han quedat en el cul a l’aire. De seguida, la mà negra europea ha vist una nova oportunitat d'esclavitzar un altre país, i està obligant Xipre a acceptar un rescat inassolible, del qual, una bona part la tenen que pagar el xipriotes, mot directament, sofrint una quita dels seus estalvis. Però, fins i tot, l’escala que fixa la mà negra europea és perversa, perquè divideix els dipòsits en dues bandes, els inferiors a cent mil euros i els superiors a eixa quantitat, amb la qual cosa assimilen els possibles estalvis de cinc mil euros de tota una vida de treball, per exemple, a cent mil, i no és el mateix ni paregut. A banda, hauran de patir retalls i humiliacions socials, econòmiques i laborals de tota mena, i d'això nosaltres en sabem bastant. Tanta és la disbauxa pretesa, i tan gran, que el parlament xipriota l’ha rebutjada, amb tota l’oposició al complet, i el socis de l’equip de govern, dient no a l’ultratge i a la ruïna que comporten les pretensions europees.
Com quedarà tot açò? No ho sabem. Estic segur que ningú ho sap amb certesa, però malament i a molt llarg termini. Estem en tronada molt seriosa, però per venir està la tempestat i l’amenaça de “corralito a l’argentina”.  I mentrestant, com diu la dita popular: “Quan les barbes del teu veí vegis pelar, posa les teves a remullar”