AMICS PER LA PANXA

Avui he tocat la barrera del 4.550. Quan he sortit de casa estava en 4.549, però la sort no se m’ha mostrat gens esquiva i, de seguida, m’ha regalat un nou membre que afegir al meu llarg llistat d’amics per la panxa. Sí, amics per la panxa, perquè “només d’amics” també en tinc, però amb els amics per la panxa bat totes les plusmarques establides fins ara. Però, qui són els amics per la panxa? Bé, ací, al meu poble, a més dels amics de sempre, tinc amics de segon grau, coneguts i saludats que viuen totalment pendents del meu abdomen. La configuració del grup resulta ser molt heterogènia: mascles i femelles, majors i joves, graciosos i desafortunats, alts i curts, grossos i prims...
Quan em dispose a fer la meua caminada diària, amb l’ànim de reduir llast i activar el cor, les cames, i tot allò que el caminar activa, sempre em trobe amb algú que em saluda molt efusivament i, assenyalant-me directament la panxa, em diu amb aires de sorpresa: “xe Federic, com t’ha crescut la panxa”. Hi ha d’altres que fan al•lusió al meu apèndix amb qualificatius com rodona, no et para bé, se t’escapa de la camisa, dins de no res hauràs de canviar de talla, els anys no perdonen, això se te n’ha anat de les mans, veges que fas que la dona allò o allò altre... També existeix aquell grup que m’apunta directament la panxa amb el dit, o que me’l clava sense consideració, amb un intent de comprovar realment si la consistència és dura o tova, o que em posa la mà damunt per mesurar la corba, o que em pega dos o tres colpets com si d’un meló d’Alger es tractara. I per acabar d’explicar el cas, hi ha qui, obviant que està molt més gros que jo, més deforme i amb més bonys acumulats, m’amolla allò de “ja t’ho deia jo que no te n’aniries de buit... que tot arriba, tard o d’hora”.
Quanta gent, Déu meu, pendent de la meua panxa! No sap ningú el meu agraïment, perquè clar, saber-te estimat, i vigilat per a bé, és molt gratificant, dóna molta seguretat i no té preu. Així que mogut per tanta humanitat, i tanta consideració social per la meua panxa, he decidit acabar taxativament amb el règim per aprimar-me que vaig començar ahir. En cas contrari, amb qui parlarien els meus amics per la panxa, a qui li clavarien el dit, a qui li palparien la garjola amb tanta efusió i de qui tindrien cura tan persistentment? Pobrets, que ningú no s’amoïne, perquè jo per ells, seguiré amb la meua panxa i s’ha acabat la cosa, que tampoc em costa tant. Si tinc sort, i l’excel•lent percentatge continua, dins de no res arribaré als 5.000. Vinga.