Si jo comence
aquest comentari explicant que prop de 60.000 xiquets passen fam a diari, el
que vol dir que no mengen gairebé res durant el dia, ni tenen res per sopar i
se’n van al llit amb la panxa absolutament buida quasi tots els dies. Si jo
escric que 2.230.000 xiquets, repartits en 30.000 famílies viuen per baix del sostre
de pobresa; que eixes famílies viuen en una situació tan paupèrrima que no
poden comprar menjar pels fills, ni medicaments, ni roba i obligatòriament han
de recórrer a la caritat de certes ONGs, i/o bancs d’aliments; que quatre de
cada deu persones tenen un sou anual inferior a 8.000 euros i viuen en cases impossibles,
velles, sense sanitaris, humides, sense aigua calenta i de vegades sense llum;
que els caps de família no treballen i la major part estan en la ratlla d’exclusió
laboral i social, i que la distància entre eixa línia de pobresa i els ingressos
de les persones amb xiquets al seu càrrec situades per sota està al voltant d’un
40%, segurament algú podria pensar que estic fent un al·legat sobre la situació
en què viu la població d’un país africà, pobre de solemnitat i sense cap tipus
de recursos. Un lloc d’aquells oblidats per Déu i tota la colla de verges,
sants, beats, àngels, arcàngels, serafins i querubins que composen la seua
cort... Un país del tercer món oblidat per les grans potències desenvolupades,
democràtiques, cultes i riques. Però no, no cal anar-se’n tan lluny, perquè una
part important de tot això està ocorrent al nostre País, als nostres pobles,
als nostres carrers, segurament en alguna família veïna. L’altra part, a la
resta de l’Estat espanyol.
Les ONGs
dedicades a pal·liar aquesta situació, les cases de caritat que donen el que
els donen, els menjadors socials municipals amb pressupostos mínims, els bancs
d’aliments i altres, tenen les despenses buides, perquè la població s’ha
empobrit i pot aportar ben poc del seu erari, el comerç viu en situació d’alerta
per la precarietat econòmica i col·labora en poca cosa i els ajuts de les
diferents administracions mai no arriben a temps per solucionar aquesta
necessitat vital, perquè els mecanismes són pesats i lents.
I en aquestes
estant, què caldria fer? Doncs que el govern, que té tota la responsabilitat, redefinira les prioritats estatals i es mirara
aquesta com una cosa absolutament injusta, desproporcionada i sense sentit en
el segle XXI estant. No pot haver tanta gent passant fam i morint en vida, i
altres amb butxaques molt plenes i comptes corrents ben sucosos. No podem
mantenir infantes milionàries i sense responsabilitats judicials, ni reis
mataelefants inútils i riquíssims, ni subvencions extraplanetàries a l’església
catòlica, ni trames de gent podrida i farta de robar, ni Barcenes
escurabutxaques, ni bisbes i cardenals reginjolats i regalats, ni magistrats de
vida alegre i diners aliens, ni senats inoperants i costosíssims, ni exercits que
no fan cap falta, ni la major part dels polítics de La Casta, que han fet de la
política el seu modus vivendi i aguanten en el selló un munt de legislatures, com
els Manuel Chavez, Teófila Martínez, Rosa Aguilar, Cèlia Villalobos, Trinidad
Jiménez, Alfonso Guerra, Gaspar Llamazares,José M. Barreda, Josep Antoni Duran,
Rubalcaba, Cristina Narbona, Rosa Díez....
La fam és una
prioritat absoluta, i el govern així ho ha de contemplar, que diners n’hi ha,
però estan molt mal repartits: uns en tenen moltíssims i altres cap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada