LA HISPANITAT

Avui es celebra a tot l’Esta Espanyol “El día de la Hispanidad”. Però, què és La Hispanitat? Segons diferents enciclopedies antigues i modernes, segons diferents fonts consultades en les xarxes socials, La Hispanitat és la comunitat formada per tots els pobles que comparteixen la cultura i la llengua espanyola i que poden ser classificades en quatre grans àrees geogràfiques: Espanya, Hispanoamèrica, Hispanoàfrica i Hispanopacífic, on només queda un reducte de l’antic castellà parlat en Mèxic, barrejat en les llengües criolles, que s’anomena el “chabacano”, parlat en les Filipines, per cert, subvencionat pel Govern Espanyol mitjançant l’Instituto Cervantes i alguns espais més en els EEUU d’Amèrica. També són considerats espanyol el Palenquero (parlat en Colombia), el Jopara ( en Paraguay), el Papiamento (Antilles holandeses), el Chamorro (en Guam), el Tagalo (Filipines), i el Ladino( parlat pels judeoespanyols).

 Ens han ensenyat tossudament, que les cultures xilena, boliviana, peruana, colombiana, equatoriana, paraguaianes, veneçolana, argentina, uruguaianes, de Cabo Verde, l’antiga Guinea Ecuatorial, avui anomenada Mbini i totes les seues illes – Elobey, Bioko (antiga Fernando Poo) i Annobón – i eixa menuda regió de les Filipines parlen castellà. S’accepta amb absoluta normalitat que les diferències fonètiques, gramaticals i ortogràfiques són inherents a la barreja amb les cultures indígenes que ja hi existien abans de l’arribada dels conqueridors espanyols, i treuen pit per eixa hispanitat castellana que ningú no qüestiona.

 Són espanyols, per tant, paraules com abulencia (falsedad), agüite (decaimiento), balinero (rodamiento), bichicome (indigente), cajetear (hacer hoyos), corrubio (rojo oscuro), chiporro (cordero lechal), chulón (desnudo), decimero (juglar), entundar (hechizar), faracho (soponcio), gallogallina (indeciso), guato (cordones de los zapatos) i així fins milers i milers de paraules, que seríem incapaços d’entendre si no tinguerem un diccionari de l’espanyol que es parla en tots aquests països i zones aïllades del món.

 Ah, La Hispanitat, quina lliçó d’integració cultural a canvi de res! Ah, quin amor per la llengua comuna de gairebé 600 milions de persones, que viuen a llarguíssimes distàncies els uns dels altres! En fi, és La Hispanitat gloriosa que tanta gent valenciana accepta sense dir ni mu, ni qüestionar-se res, però que no admet que és el mateix tenir i tindre, sortir i eixir, xiquet i nen, nosaltres i nosatros, vidre i cristall, pare i pare, mare i mare, fill i fill, mentida i mentida,  pa i pa, terra i terra, consciència i consciència, país i país, llibertat i llibertat...