LA PRINCESA I LES PREFERENTS

Algú, en tot l’enteniment conservat, creu que la major part d’aquelles persones que signaren la compra de preferents sabien el que signaven? És possible que molta gent major no entenga res del que posa a les clàusules de les preferents, ni dels segurs de casa, o de vida, o les actes notarials? Doncs bé, els estafadors com Miguel Blesa, ara per ara, se n’han eixit ben parats, i el que és més gros: com tothom sap, el jutge del cas, Elpidio José Silva, fou jutjat, apartat del cas i suspès quan estava fent la seua feina. Ara, en un restrenyiment moral impensable, l’Audiència de Madrid li ha tornat el cas obert al mateix jutge, però aquest, en un acte que l’honra, s’hi ha abstingut perquè l’Audiència de Madrid encara manté obert l’expedient disciplinari contra ell. Justícia a la banana del Carib, un bon primer plat per començar a passar-se tot el menú. I Blesa, personatge impresentable, ridícul, prepotent i “amiguito del alma” de l’expresident Aznar, se n’ha sortit airosament i, de moment, sempre de moment, se n’ha escapat de bones, encara que com no hi ha mel sense fel, ni felicitat sense pena,  Blesa, l’home que ha fet pols Caixa Madrid i ha arruïnat moltíssimes famílies, serà castigat com es mereix i anirà al trull més prompte que tard.

Un altre cas flagrant és el de la infanta Cristina de Borbó, fillíssima del rei que més diners s’ha gastat en operacions quirúrgiques de totes les monarquies mundials, i el que més n’ha replegat en menys temps. Fa pena veure la pobra infanta, acusada per un jutge honrat, treballador i sense por, que no s’ha estat d’inculpar a la borbona per no se quantes coses. La pobra xicota camina a la dula, més dreta que un ciri, però amb tan poca vergonya com un besuc de factoria, esperant declarar – ara sí – i poder defendre’s. Ella, més innocent que un teuladí, viu a la ronsa des de què el jutge Castro, en contra de “les recomanacions” de tots els poders mediàtics, va rere d’ella com un gos coniller i clar, la princesa, encara que es fa la sorda davant els periodistes, se li nota que al cap se li ha fet un embolic de molta categoria que li ha absorbit la llengua.  La borbona diu que ella no sabia el que signava, com els iaios i les iaies de les preferents, i el seu advocat, per acabar-ho d’adobar diu que tot ho ha fet per amor, perquè ella està enamorada del seu home – no com la seua germana, que s’ha divorciat. Iñaki, l’esportista d’elit, el cavaller caigut de morros en braços de la cobdícia, dels gangsterisme i de la corrupció, i que ha resultat agafat amb les mans a la pasta, s’ha donat tota la culpa del cas. A hores d’ara, el Duc del handbol, està al pom de l’aire, a l’aguait i arran de l’abisme, puix que el rei, frisós i amb un deute escandalós amb la societat espanyola, l’ha deixat amb el vestit d’Adam, l’ha separat de la família i, pràcticament, l’ha transportat al dipòsit de cadàvers.

La princesa está triste... ¿Qué tendrá la princesa?

Los suspiros se escapan de su boca de fresa,

que ha perdido la risa, que ha perdido el color.

La princesa está pálida en su silla de oro,

está mudo el teclado de su clave sonoro,

Y en un vaso, olvidada, se desmaya una flor.

 (Rubén Darío. Versos alejandrinos)